Maria Vilardell rebrà el proper 26 d'octubre la Medalla d'Or del Gran Teatre del Liceu de Barcelona en una cerimònia en què també seran guardonats els cantants Josep Carreras, Joan Pons, Elena Obratzsova, Edita Gruberova, Eva Marton i Dolora Zajick, la ballarina Maria de Ávila i els dirigents Josep Vilarasau i Manuel Bertand. Els responsables de la distinció han valorat que Vilardell és "presidenta, organitzadora i ànima del Concurs Internacional Francesc Viñas", convertit "per mèrits propis en el concurs de cant del Liceu".

Té la sensació que aquesta medalla fa justícia a una feina de mig segle en favor del cant líric?

La veritat és que la meva tasca no hauria estat possible sense el suport i la col·laboració al llarg dels anys de tantes persones i, per descomptat, de les institucions públiques i privades.

Quina sensació va tenir quan li van comunicar la notícia?

Com és lògic, una gran satisfacció. Penso que aquesta medalla és també per a totes les persones i institucions que han fet possible el concurs des del seu inici.

Com recorda els inicis del Concurs Internacional Francesc Viñas, a començament dels 60? Per què va decidir crear-lo?

El concurs el va fundar el meu pare, el doctor Jacint Vilardell, l'any 1963. Ell va tenir el suport d'Esteve Bassols de l'Ajuntament de Barcelona, del marquès de Castell-Florite, aleshores president de la Diputació, de Josep Valls i Taberner, del baró de Viver i, sobretot, de Joan Antoni Pàmias, empresari del Liceu. La finalitat de crear un concurs que portés el nom del seu pare polític era, d'una banda, la d'honorar la memòria d'aquest, i de l'altra, per descomptat, la de descobrir i recolzar joves veus de la lírica. En realitat, la idea inicial va ser del meu avi i del conseller de Cultura Ventura Gassol, però la guerra ho va impedir. Quan el meu pare va morir, l'any 1967, es tractava de prendre la decisió de continuar o no. No sé si amb una certa inconsciència, vaig tirar cap endavant.

Quins passos va haver de fer per engegar el concurs, quins obstacles va haver de superar?

Els obstacles van ser sobretot econòmics, però, com li deia, si no hagués estat pel suport de les institucions i de molts particulars, el concurs no hauria pogut anar endavant. El fet més important fou sens dubte que el Liceu s'hi va involucrar des de la primera edició. Des del suport inicial del senyor Pàmias, tots els posteriors directors generals i artístics del teatre han intensificat llur suport a l'organització del concurs. Actualment puc dir amb satisfacció que el Concurs Viñas és avui el concurs del Liceu.

Com era el panorama cultural català d'aquella època?

Era un panorama molt interessant i, en l'àmbit musical, amb resultats importants. Tant l'oferta musical del Liceu com la del Palau de la Música eren de gran nivell. Hi havia també el treball fantàstic d'institucions com els diversos cors de Catalunya -a part de l'Orfeó Català, la Coral Sant Jordi, el Cor Madrigal, la Capella Clàssica Polifònica, l'Orfeó Laudate i d'altres-, Joventuts Musicals, que col·laborava en l'organització del concurs a les primeres edicions, l'Orquestra Municipal, les organitzacions privades de concerts com l'Associació de Cultura Musical i el Patronat Pro Música...

Hi havia un bon nivell de cantants en les primeres edicions? Recorda alguns noms que posteriorment fessin fortuna en el cant, l'òpera...?

No hi ha dubte que hi havia un bon nivell de cantants en les primeres edicions. Pel que fa a cantants que després fessin importants carreres, podem citar, entre els premiats d'aquests primers anys del concurs, noms com ara els del baríton espanyol Vicente Sardinero, el baix-baríton romanès Ionel Pantea, la mezzosoprano russa Elena Obraztsova -per cert, en el jurat del nostre pròxim concurs- i la també mezzo alemanya Helga Müller-Molinari, entre d'altres.

Amb el pas dels anys, ha notat que el nivell dels concursants és superior, igual o menor?

Trobo que hi ha un nivell potser més alt, però manquen les individualitats desitjades pel públic. Segurament perquè les coses són així en qualsevol activitat del món actual.

No podria pas explicar alguna anècdota d'aquells inicis que palesi la dificultat de posar en peu una iniciativa com el concurs?

Per exemple, em ve a la memòria la dificultat per aconseguir els visats per als candidats dels països de l'est que participaven al concurs. Recordo en aquest sentit que un cap de la policia de Barcelona va dir "sembla que aquesta senyora vol fer un cor amb cantants dels països comunistes".

Avui en dia, el concurs ja disposa d'un prestigi consolidat arreu del món. Quin tracte té vostè amb els cantants?

Els membres de l'organització del concurs, per les característiques de la competició, sempre hem estat molt a prop dels participants, amb la qual cosa podríem dir que ha estat al llarg dels anys un tracte de proximitat. Els vincles sorgits d'aquesta proximitat es fan palesos en el fet que antics premiats hagin cantat, anys després, a l'acte d'inauguració del concurs al Saló de Cent de l'ajuntament de Barcelona. Aquests han estat , per citar-ne alguns, els casos d'Elena Obraztsova, Nelly Miricioiu, Natalia Troitskaya i Sumi Jo, entre d'altres.

La satisfacció per un cantant que triomfa i el desencís per aquells que es queden pel camí són les dues cares d'una mateixa moneda i part inherent de qualsevol concurs. Com ha viscut vostè, al llarg dels anys, aquest doble torrent emocional tan fort que s'esdevé en cada edició del certamen?

Hem de pensar que, sigui quin sigui el resultat que un cantant obtingui en una determinada edició del concurs, el sol fet de la participació i d'obtenir la valoració d'un jurat de prestigi ja és en si mateixa una experiència, la qual, si se sap aprofitar, pot ser enriquidora per a l'artista i per a la persona. A més, encara que el cantant no guanyi un premi, té l'oportunitat de ser contractat per algun dels directors dels teatres internacionals que formen part del jurat.

Quins records té del seu avi?

El vaig conèixer quan jo era molt petita. Ell va morir l'any 1933, però tot i això les vivències de sentir-lo cantar a casa seva a Moià, ja retirat, acompanyat al piano per la meva mare, hi són.

Per la història ha quedat que Francesc Viñas era un tenor molt capacitat per a les òperes wagnerianes. Creu que el país ha fet justícia amb el seu nom i se'l reconeix prou?

Crec que sí, que els afeccionats tenen present la figura de Francesc Viñas a la història del cant, com ho demostra l'interès per les seves gravacions. Igualment, el nom de Francesc Viñas ha perdurat en l'àmbit de la pedagogia musical gràcies a la vigència, encara als nostres dies, del seu llibre El arte del canto, publicat l'any 1932.

Quina relació manté amb Moià, el poble natal del seu avi?

Els anys de la guerra els vaig passar fora del país per la situació política del meu pare, el Dr. Vilardell, metge del president Macià. Em vaig dedicar al piano i fins fa pocs anys encara actuava en públic. Amb Moià he mantingut la relació tradicional de la meva família, la qual, per les dues bandes, prové d'aquest poble. Moià ha honorat sempre el nom del meu avi amb la celebració cada any de la Festa de l'Arbre Fruiter que ell va instaurar ja fa més de cent anys.