Se sol dir que tothom té dues cares, però el cantautor Josep Puntí (anteriorment Adrià Puntí) en té moltes. L'enigma que envolta la seva figura el fa imprevisible, i amb aquesta aurèola va pujar ahir a l'escenari del bar manresà Vermell, on es va mostrar menys histriònic del que es podria esperar. En un concert intens i, com ell, genuí, Josep Puntí va repassar temes clàssic de la seva època anterior (com a Adrià Puntí i com a membre dels Umpah-pah) i, amb el bar ple, va fer alguna picada d'ull a cantautors que el commouen, com Neil Young o el seu bon amic Enrique Bunbury.

Amb l'aparença inquietantment obscura que l'acompanya en la seva nova etapa com a Josep Puntí, i envoltat de fidels engrescats i expectants, l'artista va pujar a l'escenari amb jaqueta, camisa i pantalons foscos, i ulleres de sol. Es va posar mans a la feina, encetant el concert amb un tema de Neil Young, a qui va versionar més endavant, amb la guitarra a les mans i l'harmònica penjada del coll. En aquest cas era Helpless, una cançó que resumeix la personalitat del músic gironí (nascut a Salt), la desassistència, el pessimisme, la buidor del que sempre necessita un lloc on anar. "El dedico a la meva germana, la Montse, que em va ensenyar tot això", va dir mentre feia l'últim i vibrant solo d'harmònica.

Aleshores, el cantant va encadenar alguns temes de collita pròpia, molt aplaudits pel públic, que van formar la primera part del concert, en què Puntí va estar tota l'estona assegut en una cadira alta. Un dels temes més venerats va ser Nina ensucrada, aquella cançó que Puntí dedica a una noia que corre "enmig de la carretera de Salt", i que els seus fidels van entornar amb energia. Entre cançó i cançó l'artista va tornar a cantar un tema en anglès, en aquest cas "una cançó de burros", on es va començar a veure el Puntí més autèntic. Enmig de la peça va demanar al públic "qui va marcar ahir el gol?", i algú entre la multitud va respondre "Cristiano Ronaldo". Puntí va respondre-li "i una merda!" i va continuar cantant. Va continuar amb temes propis, com De muda en muda, amb el públic cridant, aplaudint, cantant i xerrant en un concert informal made in Josep Puntí. El cantant va tancar la primera part del concert amb un nou tema de Neil Young, The damage done, que tracta sobre el dany que produeixen les drogues i el vici, i un dels seus temes més coneguts, Sota una col.

Lentament, amb el públic ja entregat, es va aixecar i va dirigir-se al piano, on va obrir la segona part del concert. En aquest tram es va veure un Josep Puntí més desenfadat, menys tens i amb més sintonia amb el públic, a qui, tot i això, no va dirigir una paraula en tot el concert. Puntí, absort només en la seva música, va interpretar temes profunds com Coral·líMirall capgirat, i enmig regalava moments musicals variats. Eren cançons en anglès, amb música blues i rock, a voltes inspirant un cabaret, i amb una veu grotescament trencada, gutural, al més put estil Tom Waits. Va tancar aquesta segona part del concert la cançó més aclamada, Ull per ull, i Si.

En els bisos va acomiadar-se amb un darrer tema de Neil Yong, My, my, hey, hey, que honora el rock amb allò de "el rock and roll és aquí per quedar-se".