La guerra va agafar Joan Colom Solé amb 40 anys i tres fills. Franco no s'atrevia a llançar l'ofensiva final sobre el gros del territori català i els mesos de dilació amb els exèrcits controlant-se a les ribes de rius com l'Ebre van ser un període de temps funest per al capelladí. El govern de la República el va cridar a files l'octubre del 1938, i cinc mesos després, quan les tropes rebels ja havien entrat a Barcelona, va caure pres pels revoltats mentre complia tasques de vigilància aèria a Sant Julià de Vilatorta (Osona). "Si la guerra s'hagués acabat abans, com semblava que seria, el meu avi no hi hauria anat mai", explica Joan Pinyol, un nét compromès en la recuperació de la memòria del seu avantpassat. La detenció, el confinament en condicions insalubres i la mort per tifus van tallar de soca-rel una vida massa jove, una tragèdia que fa dos anys va començar a assolir cotes de surrealisme i absurd. L'abril del 2008, Pinyol va llegir a la revista Sàpiens que el seu avi matern no era enterrat al cementiri, com sempre havien cregut, sinó al Valle de los Caídos, la majestuosa basílica que Franco va erigir per a major glòria i honra dels vencedors caiguts en la batalla.
Joan Pinyol explicarà aquesta tarda al nou Espai Memorial Democràtic, a la Via Laietana de Barcelona, el calvari que la família ha viscut des de la sorprenent i enutjosa descoberta. En el marc de l'exposició Fosses comunes: un passat no oblidat, l'escriptor de Capellades participarà en una taula rodona que, amb el títol Combatent l'oblit: els testimonis prenen la paraula, posarà de manifest les dificultats burocràtiques amb què està topant per traslladar les restes del seu avi des del Valle de los Caídos fins a la necròpolis de la localitat anoienca. Una llarga i feixuga cursa contra la indecència que ha escrit recentment el penúltim capítol. "El ministeri de Justícia ha obert una línia de subvencions per afavorir el trasllat de cossos als seus cementiris d'origen", ha explicat Pinyol a Regió7, "però per beneficiar-se'n cal formar part d'una associació de familiars reconeguda jurídicament". Per això, a final del mes passat, va fer camí cap a Pajares de Adaja, una població de la província d'Àvila on hi ha una entitat de memòria històrica que treballa en la mateixa direcció. Pinyol ha unit el cas del seu avi als que intenta solucionar aquest col·lectiu des de fa temps amb l'esperança d'una resolució que, si bé no s'espera imminent, almenys es confia que tingui el final desitjat. "De moment, hem d'esperar mig any per tal que es resolgui la sol·licitud", afirma.
La història de Pinyol és, alhora, fascinant i estremidora. Amb els seus actes traça l'itinerari d'una lluita tenaç i legítima per rescatar la dignitat del record del seu avi i combat així la infàmia a què es va veure sotmès, tant en vida com un cop traspassat. "És com si l'ha- guessin matat dos cops", sentencia. El seu testimoni es pot sentir en una de les pantalles que, a l'exposició sobre les fosses, aporten al visitant diversos testimonis de familiars de víctimes de la guerra.
Cinc mesos a l'exèrcit
La sort de Joan Colom es va començar a tòrcer quan una ordre de l'alcaldia de Capellades datada el 18 d'octubre del 1938 el va obligar a abandonar la seva vida de civil per convertir-lo en soldat. Tot i que no va entrar mai en combat, el seu periple de cinc mesos a l'exèrcit popular va ser intens. La primera destinació va ser el quarter d'Horta, a Barcelona, on va rebre una breu instrucció militar. Posteriorment, Colom va continuar a la capital catalana fins al desembre, moment en què va iniciar un recorregut per diversos camps d'aviació en tasques de vigilància dels aparells. El gener del 1939 va arribar a Sant Julià de Vilatorta, al costat de Vic, quan l'exèrcit republicà ja mirava a la frontera francesa. Per dissort seva, la seva unitat es va quedar a intentar frenar l'avenç dels rebels, una tasca suïcida que va propiciar la seva detenció i l'internament al camp de concentració de presoners i presentats El Castillo, de la 3a companyia de Lleida.
Joan Pinyol va reconstruir l'infortunat trajecte del seu avi amb les cartes que enviava a la seva dona, Teresa Comabella Sellarès. En les missives expressava les pèssimes condicions en què malvivia, però també el desig de recobrar aviat la llibertat i poder tornar al seu costat i al dels tres fills, Núria, d'11 anys, Joan, de 10, i Laura, de 8 i futura mare del Joan. La darrera carta, però, no va anticipar cap bona notícia. Datada el 19 de febrer, va contenir les darreres paraules adreçades a la família. El 6 de març va morir a l'hospital mòbil del camp, infectat de tifus.
"Quanta gent no sap que els seus familiars no són on es pensen, sinó al Valle de los Caídos?", es pregunta Joan Pinyol. La segona part d'aquesta història arrenca quan "la meva àvia Teresa va demanar al nou ajuntament franquista de Capellades que fes alguna gestió per traslladar les restes de l'avi des de Lleida fins a la nostra ciutat natal". Tot i la promesa d'encarregar-se del tema, Joan Colom va ser enterrat a la fossa comuna, departament de Sant Josep número 2, del cementiri de Lleida. En assabentar-se de l'engany, la dona va anar a la capital de Ponent a reclamar, però se la van treure de sobre i la família va creure sempre que el marit i pare reposava eternament allí.
Fins que Joan Pinyol, subscriptor de la revista Sàpiens, va rebre el número del maig del 2008. Amb un profund astorament, va llegir que les restes del seu avi no eren a Lleida, sinó al Valle de los Caídos. "Franco es pensava que les obres acabarien en poc temps i podria dur-hi les restes dels morts del seu bàndol. Però va trigar vint anys, no es va inaugurar fins al 1959, i aleshores molts familiars dels nacionals es van negar a tornar a exhumar els cossos. Per aixòhi va fer dur morts republicans".
La vergonya està documentada, escrupolosament documentada. "Tinc, fins i tot, les factures de les cerveses que es van prendre els operaris que van fer el trasllat", assegura Pinyol, que constata amb aquesta anècdota la indignació ja no tan sols pel canvi d'ubicació dels cadàvers, sinó també perquè es va dur a terme sense avisar les famílies implicades. Amb data 14 d'octubre del 1965, un paper firmat per Fernando Fuertes de Villavicencio, conseller delegat gerent del patronat de la Fundación de la Santa Cruz del Valle de los Caídos, certifica que les restes de Joan Colom van ser inhumades del cementiri lleidatà i dipositades al columbari 9207, pis 1r, cripta esquerra de la basílica i inscrit amb el número 26.569 en el registre. Gairebé 43 anys després, el 9 d'octubre del 2008, la mateixa institució va confirmar a Pinyol la veracitat de les dades.
Durant els dos darrers anys, el capelladí no ha deixat de fer les gestions necessàries per aconseguir el trasllat del seu avi. L'octubre del 2008 va escriure al jutge Baltasar Garzón, primer d'un seguit de tràmits amb els quals Pinyol va demanar l'exhumació fins que, el 29 de setembre del 2009, el jutjat de primera instància número 3 de San Lorenzo d'El Escorial li va denegar la petició. "Al·legaven que no hi ha un protocol establert per dur a terme aquesta actuació, però als anys vuitanta es van fer algunes exhumacions, per tant, hi ha precedents". El desànim es va tornar optimisme quan l'endemà, el grup parlamentari IU-ICV va acordar amb el PSOE una proposta que insta el govern a elaborar un cens de les persones enterrades al Valle de los Caídos i a facilitar-ne el trasllat. Lentament, Joan Colom va tornant a Capellades, punt de retorn d'un home que va tenir la mala sort de ser al pitjor lloc i en el pitjor moment, un instant de la història del país que encara remou moltes consciències.
