09 de juliol de 2010
09.07.2010

(Re)descobrint Josep Maria Lladó

El MNAC inclou l'igualadí en una exposició sobre la modernitat fotogràfica catalana

09.07.2010 | 02:00

La fotografia catalana d'entreguerres va gaudir d'una qualitat artística equiparable a la que, a la resta d'Europa, s'endinsava en els territoris de la creació artística fugint dels models pictòrics. Una exposició que es pot veure aquest estiu al Museu Nacional d'Art de Catalunya explica la paradoxa dels fotògrafs catalans, entre els quals figura l'igualadí Josep Maria Lladó: la potència creativa no va estar acompanyada de la divulgació internacional del seu treball.

P
odria ser la ja desapareguda plaça del Pilar o bé la popular merceria de Cal Franquesa, just al darrere de l'església de Santa Maria. Poques pistes més es poden aportar a la identificació d'una fotografia hipnòtica del fotògraf igualadí Josep Maria Lladó i Bausili (1903-1956) que s'exposa al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Un picat amb un edifici de façana il·luminada i una altra submergida en la foscor de la nit. Sense títol, feta amb la tècnica de la gelatina de plata, de 28,5 cm d'alt per 22,2 d'ample, la instantània alimenta la imaginació al voltant de la figura de qui va ser un destacat empresari tèxtil de l'Anoia i, ja en període franquista, alcalde en dues breus etapes, del 39 al 41 la primera i del 55 al 56 la segona, moment en què la mort el va enxampar encara massa jove. La posteritat, però, el recorda com un dels millors fotògrafs aficionats del país, un dels culpables que la modernitat del gènere, si bé invisible i poc reconeguda, arribés a Catalunya mentre a Praga i París abandonava l'etiqueta de simple reproducció de la realitat per adquirir carta de naturalesa artística.
"Es va dedicar a l'empresa i a la política, però el seu lloc era la fotografia". Josep Lladó (Igualada, 1925) manté intacta la memòria d'un pare polifacètic que, per la seva condició d'empresari, va haver de marxar el 1936 cap a Euskadi per protegir-se a la zona dominada pels rebels. Mentre la fàbrica era col·lectivitzada i el laboratori fotogràfic casolà desballestat, s'escrivia el punt final a la prometedora trajectòria d'un creador que la historiografia fotogràfica ha redescobert en els darrers anys com un dels seus noms il·lustres. Lladó va ser un dels fundadors de l'Agrupació Fotogràfica d'Igualada, l'any 1930, i després de la guerra, quan va tornar a casa, va continuar mostrant la seva inquietud per la cultura. El 1952, associat amb el conciutadà Josep Castelltort, va guanyar el Grand Prix du Film à Scénario del festival de Canes de cinema amb la pel·lícula El campeón. Però quatre anys després, se'n va anar d'aquest món.
David Balsells, cap del departament de Fotografia del Museu Nacional d'Art de Catalunya, passa fulls del catàleg de l'exposició Huellas dalinianas buscant una fotografia feta per Lladó que es va exhibir al Reina Sofía de Madrid fa sis anys, mentre explica, satisfet, que no és el primer cop que el nom de l'igualadí s'exhibeix al costat dels grans creadors del primer terç del segle XX, però l'exposició Praga-París-Barcelona té la virtut de "descobrir Lladó al gran públic". Balsells confirma que el MNAC ha adquirit 107 positius del fotògraf gràcies a "la bona entesa" que hi ha amb la família des que Juan Naranjo, membre assessor del departament, va contactar amb els seus fills.
La tesi de l'exposició és la paradoxa que durant els anys 20 i 30 va atacar de ple la divulgació de l'obra dels fotògrafs catalans d'avantguarda: la seva qualitat era alta, però el seu renom no va passar mai del Pirineu. Per fer justícia a aquest llegat s'ha muntat una mostra que posa cara a cara l'obra d'autors tan rellevants com Pierre Boucher, Karel Teige, Jaroslav Rossler, Ladislav Emil Berka, Man Ray, François Kollar i Germaine Krull amb la dels catalans Pere Català Pic, Josep Sala, Josep Massana, Emili Godes, Gabriel Casas, Ramon Batlles i Josep Maria Lladó, entre d'altres. El famós picat de Lladó té la seva correspondència en un contrapicat d'Eugen Wiskovsky (La xemeneia), del 1932, i les imatges que es mostren en la pàgina anterior al costat d'una de les set obres del fotògraf anoienc que hi ha penjades de les parets de la sala d'exposicions temporals del MNAC fins al proper setembre.
Josep Maria Lladó va ser "un gran aficionat a la fotografia l'obra del qual evoluciona cap a la modernitat", segons es pot llegir en la biografia que ofereix el catàleg de la mostra. Després d'apuntar que el període més fructífer de la seva carrera va ser el comprès entre 1930 i l'esclat de la guerra espanyola, s'apunta que "Lladó evidencia una clara evolució en el seu treball cap a la Nova Fotografia i fa un valuós conjunt d'imatges que sintonitzen amb els corrents estètics més innovadors d'Europa". Per la seva condició d'empresari, va viatjar pel continent i va conèixer la fotografia atrevida i trencadora que s'hi practicava. A la seva ciutat es va fer un fart de guanyar premis. El seu fill recorda que "va ser el primer d'arribar a la categoria d'honor" en els concursos locals i afegeix que "va estar a punt de ser professional".
En el seu despatx al domicili familiar del centre d'Igualada, Josep Lladó assegura a Regió7 que "em sap greu no tenir cap fotografia de les que va fer el pare", però reconeix que "al museu estan ben conservades". No obstant això, la seva producció va ser tan extensa que era difícil no guardar algun record en un racó o altre, i fent un salt cap al passat, Lladó s'alça de la butaca per anar a cercar un retrat de l'amic Xavier Andrés que el Lladó pare va realitzar "cap al 1935 o 1936, segurament una de les últimes que va fer".

Un gènere menystingut
La Praga democràtica del 1918 i el París efervescent que encara no havia traspassat el testimoni de la primacia cultural a Nova York són els contrapunts que Balsells, com a comissari de la mostra, va recrear per situar la fotografia catalana del moment en el context que mereix. Però no ha estat fàcil: "la fotografia estava menystinguda", afirma. "Tinguem present que al pavelló de la República Espanyola de l'Exposició Universal de París del 1937 no hi havia representada la fotografia. Ja es coneixia el treball de Cappa, de Taro, de Centelles... Hi havia dibuixos i aquarel·les, però res de fotoperiodisme". Els catalans, gràcies a les revistes i els llibres il·lustrats, coneixien la realitat forana. El circuit invers, però, era pràcticament inexistent, i aquella generació ha hagut d'esperar molts anys per ser reubicada en el patrimoni cultural del país.
Tot i la seva condició d'amateur, de Josep Maria Lladó es poden admirar set fotografies a l'exposició, curiosament totes sense títol. La que il·lustra la primera pàgina d'aquest reportatge és magnètica, imanta la mirada i obre la ment a recórrer de la mà de les desconegudes intencions de Lladó un tram de carrer que té un aire a escena del crim, a cantonada de baixos fons i tèrboles històries. Un instant de la vida d'Igualada del 1930 que s'exhibeix en l'àmbit de la Nova Visió, on també hi ha un impactant treball de Gabriel Casas i un picat vertiginós de Joaquim Gomis pres a Houston. En l'espai dedicat a l'experimentació amb les sobreimpressions hi ha dos nous treballs de Lladó amb la música com a tema. La figureta d'un arquer serveix al fotògraf igualadí per ser inclòs en l'apartat Ombres. La dimensió més creativa de l'autor és present a Formes amb una instantània d'un alt poder d'abstracció. I a l'àmbit Visions conjuntes, el MNAC presenta dos treballs de Lladó d'una potent suggestió surrealista. En una de les imatges, un grapat de mosques envolten un terròs de sucre abandonat al costat d'una tassa en una taula. En l'altra, una obra que Balsells destaca especialment, un home a qui no es veu el rostre s'eixuga la suor amb un mocador.
Treballs tots ells d'entre 1930 i 1934 que mostren el vessant més creatiu de Lladó, de qui Naranjo, en un dels textos del catàleg, apunta la seva filiació a l'estètica surrealista, que va "influenciar sobre els fotògrafs dels anys 30 com Joaquim Gomis, Pere Català Pic, Compal i Josep Maria Lladó, que la van aplicar a les seves imatges en molts casos vinculades a la publicitat". Precisament, però, per la seva condició d'aficionat, Lladó no és un nom representatiu de la fotografia publicitària, a la qual van dedicar grans dosis de talent els estudis de fotografia professionals.
Un carrer recorda a Igualada els serveis prestats per Lladó a la ciutat des de l'Ajuntament. Ara, una exposició fa una redimensió de la seva personalitat artística i la inclou com un dels principals exponents de la modernitat fotogràfica del país. La seva va ser una producció local i el seu àmbit d'actuació es va centrar a Igualada. Però la universalitat de l'obra de Lladó s'endevina en cadascuna de les obres que s'exhibeixen al MNAC, fotografies que s'inscriuen en el despertar creatiu d'un país que no va tenir l'impuls necessari per treure el cap a l'Europa de l'època.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.