24 de juliol de 2010
24.07.2010

La Seu de Manresa podria conservar restes anteriors al segle XII, del període preromànic

L'estudiós Jaume Espinalt, que ja va posar al descobert la singular asimetria del temple, presenta una hipòtesi que revela que les mides i les formes romàniques no lligarien ni amb el claustre ni amb el mur que sosté el campanar gòtic

24.07.2010 | 02:00

H
i ha en el conjunt arquitectònic de la Seu de Manresa restes evidents d'un passat anterior a l'església romànica i que podríem considerar pertanyents al que globalment es qualifica de preromànic? Restes, en aquest cas, anteriors al segle XII? La resposta ràpida és: possiblement sí. La partícula dubitativa és pertinent perquè res no es pot donar per tancat en l'albada d'aquest temple a causa de la migradesa documental i també de restes arquitectòniques. Però el manresà Jaume Espinalt, estudiós d'arquitectura medieval, enderiat per aquest temple i autor d'un ampli treball de recerca dels seus primers moments històrics a través de la lectura de les pedres que formen els seus murs, fonamenta aquesta hipòtesi.
Espinalt, que ara fa un any va demostrar que la Seu és l'única edificació gòtica catalana amb la planta asimètrica, sosté, seguint els sistemes de mesures medievals "sense les quals no s'entén res", que a la Seu hi ha com a mínim dos elements importants que perviuen d'una època anterior a la construcció del segle XII després de la darrera ràtzia almoràvit del 1114: l'anomenat claustre o galeria romànica i el mur que aguanta el campanar gòtic. De fet no ens hauria d'estranyar gens, atès que es coneix documentalment l'existència d'un temple situat a l'interior de la Manresa del Puigcardener que donava servei religiós als manresans del moment que insistien una i altra vegada -malgrat les devastacions reservades per la història- a retornar la vida a aquest promotori l'elevació del qual els assegurava una certa capacitat de defensa.
Tornant al treball d'Espinalt. Centrem-nos en l'anomenat claustre romànic o galeria romànica i en el mur nord que és sobre el qual arrenca l'esvelt campanar gòtic i que s'ha convertit en un llibre obert per a l'estudi de les etapes constructives de l'església.
Hom ja dóna per segur que l'anomenat claustre romànic no és tal; això és, aquella peça a l'aire lliure de tres o quatre ales al voltant de la qual s'obrien les dependències d'una comunitat monàstica. L'anomenat claustre és una galeria que com a tal donava a l'exterior. Ocupava originalment l'indret on és avui? Possiblement no del tot. De fet, la galeria es va desmuntar i es va tornar a muntar sobre els arcs que la suporten actualment i que són posteriors a la mateixa. En el nou emplaçament, donaven a l'exterior? En algun moment sí, i així va recuperar la funció per a la qual havia estat pensada. És romànica com s'assegura en tota la literatura de la Seu? Doncs aquí rau el tema. L'estudi d'Espinalt posa en relleu que podria tractar-se d'una obra preromànica treballada amb arc de ferradura similar a la galeria porxada del monestir de Sant Feliu de Guíxols, coneguda com la Porta Ferrada o com l'arc triomfal de Sant Pere de Brunet per esmentar un església preromànica bagenca.
Les mides preses per Espinalt seguint la metodologia medieval del moment posa de manifest l'existència d'unes incoherències que només es poden explicar si l'obra fos, per entendre'ns, preromànica. Segons Espinalt, els constructors romànics van adaptar els àbacs, escapçant-los per donar-los el nou acabat de l'arc de mig punt en línia recta, cosa que produeix l'estrany efecte visual d'una estretor que no obeeix a cap mida lògica des d'un punt de vista constructiu. A més a més, l'arrencada clàssica romànica dels arcs d'un claustre es produeix a partir d'una sola dovella, mentre que a la galeria de la Seu aquesta arrencada es produeix en una doble dovella retocada tant per dins com per fora per ajustar-les a l'àbac escapçat. Espinalt adjudica a un canvi en les modes aquestes modificacions. Amb l'eliminació de l'efecte circumferència propi dels acabats arabitzants, s'aprofitava una estructura ja existent i s'eliminava qualsevol referència a la cultura enemiga. També el primitivisme dels capitells s'emmarcaria en la pertinença a aquest període artístic i no a una presumpta manca de capacitats artístiques dels artesans executors o a problemes financers de qui encarregà l'obra, com s'ha adduït en algunes ocasions en intentar explicar l'excessiva senzillesa d'aquests elements.

L'arc del transepte
L'altra peça que ens remet a les restes arquitectòniques anteriors a l'obra del 1114 és incrustada en el mur romànic que és el pany de paret que veiem a la nostra esquerra si entrem pel portal romànic. És l'arc del transepte corresponent al braç de l'absidiola nord. Estem doncs davant un element reaprofitat dues vegades. La primera amb la construcció de l'església romànica i la segona en el del temple gòtic, atès que és aquest important pany de mur exterior a partir del qual es perlllonga la paret nord del temple gòtic.
La resta preromànica és l'arc del transepte, un àbac i la columna o fust corresponent. Si alcem la mirada vers el campanar des del petit pati on hi ha l'oficina d'atenció al públic, podrem resseguir la forma de circumferència de l'arc; a la banda esquerra, veurem l'àbac i la columna i, com s'insinua ben visiblement, l'acabat preromànic en el contacte entre l'arc i l'àbac i l'escapçament novament d'aquest en la seva part interior, possiblement per les mateixes raons esgrimides per Espinalt respecte a les modificacions introduïdes en els arcs de la galeria dita romànica. Què van fer els paletes? Es pregunta Espinalt: "a l'arcada original li van tallar les dovelles en angles de 90º per poder-la tapar millor en el moment de bastir l'edifici gòtic i això ha despistat molta gent, principalment per la forma que prenen els salmers a l'arrencada de l'arc just damunt del capitell que el converteix per simple efecte visual en arc romànic".
Aquests són elements que el treball de Jaume Espinalt posa sobre la taula. És cert que en les moltes visites fetes a la Seu pel qui signa, no ens havíem parat a rumiar la possibilitat que estiguéssim davant de retalls arquitectònics del moment històric anterior al temple romànic del segle XII. Un element indispensable per comprendre l'art és el coneixement del tema, si no tot es redueix a una successió de pedres o de quadres que poden arribar a l'avorriment del visitant. El treball d'Espinalt té la virtut de la humilitat, obre algunes portes i no en tanca cap. La hipòtesi és suggerent i convida a mirar la Seu, una altra vegada, amb ulls nous. De fet és un monument tan ric que encara queda molt per saber. Relliga la història d'una comunitat antiga que hi va fer vida estable fins als nostres dies. Una societat que amb alts i baixos, amb poblament i despoblaments, ha insistit una i una altra vegada a encendre-hi el fogar.
La història de les societats i dels seus monuments i edificis és la suma de les seves pàgines viscudes, això és: dels seus canvis, de les seves evolucions i de les involucions, de les adaptacions als moments concrets, dels aspectes amagats i dels ensenyats. Moltes d'aquestes històries es trunquen per no reviure més que en els llibres; d'altres, mantenen el fil de la vida fins als nostres dies. La basílica de Santa Maria de la Seu correspon, sortosament, a la segona opció. És la hipòtesi d'Espinalt una altra revisió de la vida arquitectònica de la Seu? La porta resta oberta a fer noves aportacions.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.