Ramon Fontdevila (Manresa, 1961) ha canviat radicalment de feina. D'un despatx del departament de Cultura a una aula de l'institut Guillem Catà. Fontdevila va ser un dels caps del trident del primer tripartit a Manresa, el 1995, i regidor de Cultura durant onze anys. Els quatre darrers els ha passat dirigint el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, després d'una trucada del conseller Tresserras. Satisfet de la feina feta, no nega que li agrada fer política, "intervenir en la vida social però compartint-ho: si he de treballar sol, em quedo a casa" . Ara, però, el seu temps passa per les aules d'un institut. Curiós, amb el confessable vici de llegir, a Fontdevila li agrada "ensenyar a la canalla" i, tot i que des d'una altra trinxera, està convençut que "sóc en el cantó dels qui volen canviar les coses".

Parlem de canvis, doncs. Deixar una direcció general per una classe de secundària és...

Redescobrir la diversitat humana: francament recomanable.

El veig amb ganes. És així com afronta una etapa professional desvinculada de la primera línia política després de 16 anys?

Sí. Fer classe és una altra manera d'intentar transformar la realitat. I té un retorn immediat: cada dia aprens alguna cosa.

Vol dir que ha tingut temps de de repassar-se els apunts!

Ha, ha. M'hauria agradat més un mes o dos de vacances per fer el canvi de xip, però no em sap greu la immediatesa: si alguna cosa he guanyat és temps propi.

Però de temps per donar algun consell a Lluís Puig, el seu successor al Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (CPCPTC), sí que en deu haver tingut. Què li ha dit?

Que no hi planyi ni el temps ni l'entusiasme, i aleshores trobarà moltes complicitats. Els resultats poden valer molt la pena.

Subscriuria que el CPCPTC és un gran desconegut?

Més que desconegut, està mal conceptuat. Sembla com si la seva finalitat primera fossin les subvencions, quan en realitat la tasca que s'hi fa en recerca etnològica o suport a l'associacionisme, catàleg festiu... és de grans dimensions. S'hi mouen uns 4.000 expedients, moltíssims pels pocs recursos que té el centre.

Quantes vegades han picat a la seva porta per demanar diners?

Moltíssimes.

Sí o no a la cultura subvencionada?

A vegades sí, és clar. Però també s'han d'evitar les respiracions assistides que acaben per momificar propostes i impedeixen les novetats. Les subvencions sovint s'han utilitzat com a eines clientelars o de domesticació, i això amb el vistiplau d'ambdues parts. Jo no hi he cregut mai, però és clar, canviar coses porta maldecaps.

És això el que li ha quedat per fer al capdavant del centre?

M'hauria agradat encarrilar millor la FestCat d'estiu i resoldre, ara que la crisi tot ho arrossega, un replantejament de les subvencions que podia ser més agosarat i, alhora, estimulant per a l'associacionisme.

Foc o sardanes?

Foc, sardanes i castells són sinònims de festa. I és la festa la que importa, aquesta capacitat cíclica d'alterar la realitat, de barrejar-nos. És el que de debò m'agrada.

La directiva europea ha estat un tema explosiu?

Si badem, peta, és clar. Però a la fi hem reeixit: hi ha norma, hi ha formació i hi ha reconeixement. I el treball compartit d'associacionisme, govern i ajuntaments. Només ens en podíem sortir plegats.

Com a director del CPCPTC, vostè aporta com a llegat la declaració dels castells patrimoni de la humanitat.

Jo era al capdavant del CPCPTC, però ho vam aconseguir amb la Coordinadora de Castells i membres de la Unesco-Cat i Revista Castells. Hi torno: treballant en comissió i posant-hi entusiasme. Després, Nairobi i el calendari van permetre la coincidència en un final d'etapa, sí.

La cultura popular ha intentat desfer-se d'una concepció immobilista?

És que no és immobilista, tot i que de vegades no és una companyia còmoda, té un to exigent. Però d'aquesta etiqueta en té molt la culpa CiU, que es va apropiar en un moment determinat el concepte tradició.

Per què?

Als anys vuitanta el país es divideix en dos, el de CiU -pai-ralista, rural, que s'apropia les tradicions com s'apropia el nom de Catalunya- i els del PSC, que renuncien al terme i a la catalanitat i es parapeten a l'àrea metropolitana en un discurs pel cap baix a-nacional i universalista, quan no és, ras i curt, espanyolista. El resultat és que la colla convergent se sentia propietària de la tradició i de com es legitimava. Una apropiació indeguda, sens dubte. La tradició, per ser viva, està en constant recreació i de cap manera no pot tenir propietaris.

I ara amb CiU al Govern?

Els anys d'oposició també poden haver ajudat a regenerar la CiU que coneixíem. I amb Mascarell al capdavant, en fi, vull pensar que això ara no corre cap mena de perill.

Què entén per recreació, per canvi?

Abans, la cultura popular era a la plaça amb les sardanes. Es ballaven sardanes per lligar. Ara, sortir a la plaça a ballar és més aviat un demèrit, sobretot per als homes. De les sardanes hem passat a elements com el foc i els castells. Ara es lliga fent castells. I vindrà una altra fórmula. S'evoluciona. Sempre buscant que la gent s'emocioni.

La Fira Mediterrània ha estat, des del seu naixement, sota el seu punt de mira, primer com a regidor i, després, com a president del patronat. La fira perd el pare?

La fira ha demostrat la seva solvència per sobre de les persones. Té el futur ben assegurat. El tàndem Tere Almar i Jordi Bertran és potentíssim. El nou director del centre la coneix perfectament, de fet, Lluís Puig va ser qui va fitxar Bertran el 2000. La fira pot perdre el pare, però ja s'ha fet gran. I, per part meva, l'enyor ben gestionat és important.

De la 'fira de la barretina' a un aparador que genera negoci.

Sí. La Mediterrània és el resultat d'un conflicte entre entitats i govern. La manera de resoldre'l va ser clara: la Generalitat va decidir que la fira d'espectacles d'arrel tradicional havia de passar a Manresa i ens van oferir a la ciutat 50 milions per engegar-la. L'acalde Jordi Valls em va dir: 'amb la mà de fires que hi ha i ens ha tocat la de la barretina...'

Quan van deixar de pensar això?

Quan vam tenir clar que la fira no era una qüestió de patriotisme, sinó de cultura i de negoci. S'havia de demostrar la bondat del producte. I és el que s'ha fet.

Diu que la Mediterrània és el resultat d'un conflicte. I El Galliner també neix de la necessitat de canvi. I vostè, novament, al mig.

A mi, com a tothom, els conflictes no m'agraden. De fet, i diria que a causa de les meves profundes arrels cristianes, jo treballo per l'absència del conflicte. Però sí que és cert que quan entres a la res-pública ha de ser per transformar i per voluntat de canviar i millorar les coses. Altrament, quan et dediques només a tutelar la quotidianitat, quan allò que et preocupa més és el càrrec i busques la navegació tranquil·la tot s'acaba per empobrir. I es comença a malmetre...

Home d'idees?

Jo no tinc grans idees. Jo acabo aviat. Per ser francs, rarament sóc el millor. Però sí que he sabut trobar gent pel camí amb qui poder crear i fer coses noves. Treballant sol no me'n surto. M'agrada ser als llocs on es prenen decisions, compartir complicitats.

Rehabilitar el Kursaal, per exemple? Ja no el va inaugurar, ni vostè ni Jordi Valls, però es van endur els aplaudiments de la nit. Se'n recorda?

Dona, si me'n parles, és clar. Però, sobretot, el que recordo són dotze anys de complicitat amb Joan Morros i El Galliner, que és com dir de com fer possible l'impossible. I que no era tant fer un teatre com fer que la gent vagi al teatre. I d'això sí que en podem estar tots plegats orgullosos.

Quin ha estat el millor moment de la seva vida pública? O els millors.

N'hi ha hagut molts: la confecció del primer pacte de progrés a Manresa, el 95, els nous equipaments del Casino, l'arxiu, el Kursaal. O el dia que Joan Manuel Tresserras em truca a casa per anar al departament de Cultura. Tot té el seu moment.

I els pitjors?

El trencament amb la CUP i l'afer Paco Rabal. Amb aquests dos n'hi ha ben bé prou: en el primer aprens que la política pot fer mal i, en el segon cas, que els pactes volen lleialtat activa. I quan es topa, el millor és esbandir-ho: cal que les aliances siguin fecundes o perden tota mena de sentit. Però tot canvia. Quan va marxar el Jordi [Valls] vaig tenir la primera sensació de canvi, que tot ens costaria més. I va costar més.

Tornarà a la política activa?

Ha, ha, sempre que en tingui l'oportunitat sí, m'agrada molt. Però com diu l'Eclisiastès, cada cosa té el seu temps i hi ha d'haver un temps per a cada cosa. I ara el meu temps és a l'educació secundària.

Entre els polítics d'ERC s'ha posat de moda saltar a Reagrupament, SI... No el tempta la idea?

No, no tinc temptacions de Reagrupar-me ni de la Solidaritat laportiana. Que no vol dir que no m'interessin tots aquests moviments. Però de la mateixa manera que no faig dogma de les sigles -un partit és, abans que res, una eina- tampoc no voldria avalar propostes o estomacals o populistes. Construir la independència d'aquest país és una cosa molt seriosa, absolutament necessària per a la cohesió de tots els qui hi vivim, i que construirem només des de la diversitat. Exactament la mateixa diversitat del Guillem Catà, per entendre'ns. Si això aplega més gent o genera noves propostes polítiques em semblarà fantàstic. Però hi ha d'haver discurs en aquesta història.

Creu que ha viscut els millors moments dels governs d'esquerra al país i, de fet, a la ciutat?

Sí, em penso que sí. Ara, les esquerres del país hem de fer un exercici de reflexió profunda, i si acordem estratègies de transformació social i nacional, les hem de defensar plegats. Els darrers temps, però, semblen anar en direcció contrària, i no és pas que no me n'hagi dolgut. Però caldrà continuar treballant: a nosaltres només ens queda la política...

Escolti, li hauria agradat ser alcalde?

Sí, és clar, però no era el meu objectiu primer: desconfio d'aquells que diuen què volen ser. És millor fer, i si fem, després ja veurem què serem.

Ara que torna a fer de mestre, quina nota es posaria en la seva vida política?

Dona, les notes te les posen els altres...