Cada cop que torna de visita a es Castell, la població menorquina on va néixer el 1934, Toni Vidal dóna llargues. "Encara tinc moltes coses a resoldre", explica el reconegut fotògraf, instal·lat a Barcelona des de fa més de quaranta anys, quan un amic l'interpel·la sobre el retorn definitiu a l'illa. Per això no es estrany que algun cop s'hagi sentit dir que "tots feu igual, només veniu quan ja no serviu per a res", en una clara mostra de fina ironia. La seva terra, però també Catalunya i altres indrets que ha conegut en els seus viatges, apareixen en l'exposició que el té com a autor a l'Espai d'Art Pere Pruna del Museu de Montserrat, amb les dones com a principals protagonistes.

Probablement, l'àmbit més impactant de la mostra és el que recull els retrats de dones que han perdut un pit a causa del càncer. Quina història hi ha al darrere?

Una veïna meva des Castell, que pertanyia a l'associació Alba de dones afectades pel càncer de mama, em va demanar si les podia ajudar. Elles se sentien disgustades pel fet que la societat les veiés gairebé com a leproses. I es volien rebel·lar contra aquesta percepció de la malaltia donant la cara. El missatge era clar: malgrat el que els havia passat, que continuaven sent dones. Els vaig presentar una proposta per mostrar-les a la gent d'una manera digna, no superficial ni barroera, i els va agradar. D'aquesta manera les vaig poder retratar mostrant la seva condició.

No li va fer recança acceptar una feina d'aquest tipus?

Més que res, em va sorprendre. Però m'hi vaig tirar de cap, sense pensar-m'hi gaire. La gent de Menorca som així: a les coses que fem, ens hi ens aboquem de ple, ens hi lliurem a fons.

Quan va començar a fer fotografies?

El 1951, quan tenia disset anys, vaig iniciar-me com a fotògraf d'estudi, a es Castell. És un ofici que està passant a la història, ja no en queden. Sempre m'he considerat un retratista de poble. Si faig una foto d'una roca, d'una poma o d'un pastís... faig retrats. Més endavant em vaig adonar que la fotografia pot servir com a mitjà d'expressió de les coses que passen al teu voltant.

En aquest context situem les seves fotos de Gas-Maó?

Sí, vaig anar a la fàbrica de gas a retratar aquells treballadors que duien a terme una feina molt bruta, però vaig captar la seva dignitat. Les imatges es van poder veure en una exposició a la sala Aixelà de Barcelona, l'any 1968. Aleshores pensava que el trasllat a Catalunya seria temporal... De fet, encara ara ho penso.

A Montserrat només en tenim una selecció?

Sí, ha estat dolorós haver de fer una tria. Tenia 162 fotos i les que hi ha exposades no arriben a la meitat. Per exemple, d'Eivissa n'hem penjat 3... i en tinc 75. De l'antiga fàbrica de l'Espanya Industrial, on ara hi ha l'estació de Sants de Barcelona, n'hi ha 5, i en tinc prop de 100. Podria fer una exposició sobre aquest tema, però no l'he pogut fer mai. Reconec que aquest fet em fa patir.

També exposa fotografies de Cuba de l'any 1976, de Bali (Indonèsia), del 1977... Té voluntat de denúncia de realitats socials injustes?

No, no... jo fotografiava el que veia. Sí que és cert que es veuen dones que fan feines dures... però també es percep la seva elegància.