Les obsessions de Joan Pinyol (Capellades, 1966) desfilen una rera l'altra en els onze contes de Planeta Lluç, un aplec de peces escrites en la darrera dècada que publica la novella Editorial Aire, de Sabadell, amb pròleg de Joaquim Carbó. La devoció per la seva Capellades natal, el desig insatisfet de treballar com a carter i la personal, colpidora i alliçonadora història de l'avi, que va ser enterrat d'amagatotis al Valle de los Caídos després de la Guerra Civil, són alguns dels principals fils que Pinyol descabdella amb una prosa reposada i versàtil que converteix el sarcasme en fina ironia i l'humor en una pluja que xopa sense destorb.

Qui és en Pau Pardal?

Un capelladí que sempre duia el cabell llarg, unes barbes frondoses, la roba ampla... Un home molt de poble, d'aspecte primitiu. Un dia uns pintors el van citar al seu estudi per retratar-lo i en Pau s'hi va presentar dutxat, afaitat i ben vestit. Els artistes, en veure'l, es van exclamar. Ells volien pintar el cantó pintoresc d'en Pardal!

En Pau és un dels protagonistes del conte Mato segells i deixo petjada. El seu propi entorn, la vila de Capellades, li proporciona material narratiu?

M'agrada el meu poble, molt. Quan hi convido algú, li faig de guia perquè el conegui. El conte, que ubico imaginàriament a l'estafeta del poble, on hi havia l'antic Hotel Capelló, també parla de correus, la meva professió frustrada. Durant una temporada vaig repartir pel poble la revista local, m'encantava. A més, sóc d'escriure'm amb molta gent, m'agrada rebre cartes, mirar la bústia... És una passió que tinc.

Qui no té una dèria...

A Pilota de set (Proa, 2008), els contes tenien un lligam, però en aquest cas no. Hi ha tres textos inè-dits, però els altres vuit són relats premiats, alguns publicats en antologies, però que mai s'havien aplegat en un sol volum. Reconec que, de forma inconscient, hi he plasmat les meves obsessions. Però no hi ha cap vincle entre ells. En tot cas, el poden buscar i establir els mateixos lectors.

Ha tingut la temptació de refer o, almenys, retocar una mica aquestes contes, alguns dels quals ja tenen més de deu anys?

La temptació hi era però, com deia Pere Calders, jo no sóc ningú per tocar l'estil del Joan Pinyol del 2001. No he respectat l'ordre cronològic però sí la forma, ja que el contrari seria enganyar. Per a mi, són contes tancats.

Ara que el cita, quina relació tenia amb Calders?

A 3r de BUP, vaig cursar ciències pures, però l'assignatura de català em fascinava i un dia vaig llegir una entrevista que un company i un professor li havien fet a Calders arran d'un treball sobre les Cròniques de la veritat oculta. Hi havia la seva adreça particular, al carrer Comte Borrell de Barcelona, i li vaig escriure. Tenia 17 anys i creia que Calders passaria de tot, però al cap d'una setmana vaig rebre la seva resposta.

La meva carta li havia fet il·lusió, deia que el rejovenia.

Quina pujada d'adrenalina!

Abans d'acabar de llegir-la jo ja estava escrivint la següent... Era el 1984 i durant deu anys ens vem estar cartejant. També vem parlar per telèfon... Ens vem veure un parell de cops, puc dir que teníem una relació estreta. Les seves filles em van explicar que Pere Calders m'apreciava molt.

L'ha influït com a escriptor?

Li vaig enviar un conte i em va animar molt. Em va dir que si era capaç de fer un recull sencer de la mateixa qualitat, m'augurava un gran èxit. Em vaig posar a escriure com un animal, i em vaig presentar a algun premi, però no vaig guanyar.

Fi de la història?

No, no. Un dia, en una llibreria de Barcelona, vaig veure un volum de contes de Carles Bellver, i em vaig adonar que s'assemblava al que jo feia. Vaig prendre nota de la direcció de l'editorial, i els vaig enviar el recull. Els va agradar i, d'aquesta manera, Edicions del Bullent em va publicar el meu primer llibre, Balancí d'onades, el 1994.

El mateix any de la mort de Pere Calders.

Aleshores ja estava malalt, havia empitjorat. Li vaig demanar si voldria fer-me el pròleg i em va dir que m'escriuria unes paraules. Però es va morir i no he sabut mai res d'aquell text. No l'he trobat ni al fons Pere Calders, que hi ha a la Universitat Autònoma, on hi ha les cartes que jo li enviava. Curiosament, el 1999 vaig quedar finalista del premi Pere Calders de literatura catalana amb el meu segon llibre, Avinguda Capri.

Enguany se'n commemora el centenari, efemèride que comparteix amb Joan Sales i Avel·lí Artís Gener, Tísner. Tots tres van néixer el 1912. Hi ha un grapat d'actes programats. Vostè hi ha de prendre part?

Al setembre es farà una taula rodona al Palau de la Virreina de Barcelona que conduirà la Laura Borràs, professora universitària, amb joves escriptors, jo entre ells.

Vostè va descobrir fa quatre anys que el seu avi, Joan Colom, mort a la presó el març de 1939, a les acaballes de la Guerra Civil, estava enterrat al Valle de los Caídos i no al cementiri de Lleida, com sempre havia pensat la família.

Les seves gestions per traslladar les restes a Capellades han topat fins ara amb la burocràcia. Com afronta aquest tema en el seus contes?

Un dels inèdits és Vine! -li va dir a contracor, que tracta la història del meu avi. L'he escrit amb material real, fragments de cartes, còpies literals... No he intentat posar-me a la pell de Joan Colom sinó que allò que explico és real. És la pròpia mort la que parla. El conte és un homenatge a l'avi.

En quin punt es troba la seva lluita per portar les despulles al cementiri de Capellades?

El tema està aturat. Ens hem afegit a la querella argentina contra els crims del franquisme, amb una agrupació de familiars de gent que hi ha enterrada al Valle.

La memòria històrica és una altra de les seves obsessions?

A Planeta Lluç hi ha tres contes que la tracten. Tinc una bona relació amb diversos escriptors de les Terres de l'Ebre, i una vegada vaig engegar per Internet una campanya demanant al president Artur Mas la retirada d'un símbol franquista de Tortosa, dedicat a "los que hallaron la gloria". Aquesta història la faig servir a Tres segons, on trec com a personatges dos autors d'aquelles contrades, Emigdi Subirats i Jesús Maria Tibau.

Els seus personatges són captius d'unes circumstàncies especials: una àvia que s'asseu al balcó i mira al parc; un noi que intenta fer les paus amb els qui l'han maltractat, reunint-los al voltant d'una taula i una truita; un home que col·lecciona amants i telèfons mòbils...

Carbó subratlla en el pròleg que en els meus contes destaquen els personatges col·lectius, secundaris. Acostuma a haver-hi un protagonista que té una carència i, al seu costat, molts secundaris que miren de resoldre-li. Reconec que en aquests contes, més que en d'altres, m'he abonat en la creació de personatges.

El llibre porta el segell de l'Editorial Aire. El van venir a buscar o vostè els va anar a trobar?

És una editorial jove que va mostrar interès en la meva obra, havien llegit el meu anterior llibre i de seguida ens vem entendre. I fan una bona distribució a les llibreries.