L'obra recent de Manel Marzo-Mart (Manresa, 1944) dóna títol a l'exposició que acull aquests dies el Cercle Artístic, una selecció de peces en la seva majoria inèdites que donen testimoni del treball incansable de l'artista, instal·lat des de fa anys a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà). El gust per l'expressió dels estats d'ànim a través de l'abstracció es desplega en unes peces de petit format que es poden contemplar fins a mitjan setembre.

Què busca Marzo-Mart?

Si busco alguna cosa, no és en la idea, ni en el tema, ni en el subjecte, sinó en la tècnica. M'agrada renovar-me. Sempre estic obert als impactes que rebo quan em moc, quan estic de viatge. Porto el bloc i prenc notes.

La tècnica fa l'artista?

La tècnica fa l'artesà, l'artista és el que té coses a dir i se serveix de la tècnica com un instrument necessari per expressar-se.

Feia més de tres anys que no s'expressava a Manresa.

Vaig exposar per la Llum del 2009 a la Rua X d'Art, amb Alberto Udaeta. Sempre mantenia la relació amb la ciutat a través de Carme Prat, que tenia obra meva a la galeria. Quan es va morir, em vaig quedar sense un lloc on ubicar-me a Manresa. Però per a mi és fantàstic venir i poder ensenyar el que faig. Les meves arrels són manresanes.

I què ensenya a l'Espai d'Art?

Bona part del que hi ha és el darrer que he fet, i moltes obres que exposo són inèdites.

Creades per a l'ocasió?

No, no treballo pensant en una exposició concreta sinó a partir d'allò que sento que he de fer. Si no és un encàrrec que em ve de fora, treballo per a mi, sense pensar on ho ensenyaré o a qui ho vendré.

Podem definir el que exposa com a abstracció geomètrica?

Jo en diria abstracció conceptu- al. És cert que hi ha una tendència a la geometria, però una geometria irregular, sense línies rectes. Més aviat, són línies que es belluguen.

Buscant el moviment?

El moviment sempre ha estat una inquietud present a la meva obra, sempre he buscat l'equilibri, la compensació, els encaixos...

Aquestes obres estan en la línia de la seva producció habitual?

Jo tinc una formació acadèmica, i vaig passar per moltes etapes: l'impressionisme, l'expressionisme, l'art pop, el surrealisme... Finalment em vaig quedar amb l'abstracció, i això va ser a causa de l'escultura. Vaig deixar el surrealisme i vaig entrar en una abstracció conceptual que no busca explicar tantes coses, sinó expressar sentiments. I que cada espectador hi trobi coses per ell mateix.

No el preocupa que l'espectador, per dir-ho d'alguna manera, s'equivoqui en la interpretació?

El sentiment que una persona percep en una obra meva, a vegades, no és el mateix que sentia jo quan la vaig crear. És més, passa alguns cops que ni t'adones d'allò que estàs fent fins que has acabat.

Geometria i sentiments. Una combinació impensable?

Cada dia expresso el meu estat d'ànim en la pintura. Segurament els experts, els estudiosos de la meva obra, podrien endevinar el meu humor a partir de les peces.

Té un discurs molt passional.

En la meva feina tot té un sentit, està molt meditat, deixo molt poc marge a la improvisació.

Li agrada treballar amb una paleta àmplia? Això sembla, si ens fixem en l'obra que presenta al Cercle Artístic.

És cert que hi ha molta varietat de colors. Però jo tinc tendència a treballar amb pocs colors: negres, grocs i ocres, sienes... En canvi, blaus i verds són menys freqüents.

Per algun motiu?

No ho sé, és allò que més fàcilment em surt. Ara bé, reconec que en aquesta exposició potser és la primera vegada que cada obra és més diferent de les altres.

Quin suport fa servir en aquestes peces?

És paper Super Alfa de Guarro, amb preparats acrílics per davant i per darrere que el protegeixen i permeten netejar-lo. Per primer cop, treballo amb ullets per penjar l'obra a la paret, un sistema que havia vist algun cop en teles, però mai en paper. És una manera diferent de mostrar l'obra: s'enganxa a la paret amb puntes d'acer.

No sent el desig creatiu de fugir de l'abstracció?

Hi ha moltes coses que em tiren, i potser algun dia tornaré a la figuració. No es pot dir que no faràs mai més una cosa. Per descomptat, no ho descarto.

Encara fa escultures de gran format, un exemple de les quals és la que hi ha a la plaça del Sentinella de la Pau de Manresa?

Tot això està molt parat. L'últim va ser la peça La porta, que em va encarregar l'ajuntament de Borken per ubicar-la on hi havia un de les portes de la ciutat medieval. A Borken hi ha l'Open Art, la galeria amb la qual treballo a Alemanya.

Exposa a Barcelona?

No hi he fet res des de fa molts anys. Moltes galeries amb les que treballava han tancat. I tampoc tinc gaire entusiasme per ser-hi: ara està tot molt parat, no es ven. Fer una exposició demana un esforç físic i econòmic, i si no has de vendre no val la pena. La del Cercle, però, té una motivació personal.

L'art no és un refugi segur en temps de crisi?

Les grans firmes es dediquen a l'especulació, però això no és col·leccionisme. Compren les obres i les amaguen, les guarden en caixes fortes perquè no els les robin. El col·leccionista de veritat és aquell que s'enamora d'una peça i la té a casa.