L'assalt a la redacció de la revista satírica Cu-cut! el dia 25 de novembre del 1905 és un dels episodis més foscos de la història de la llibertat de premsa a l'estat espanyol. Malgrat tot, aquella publicació nascuda el 2 de gener del 1902 sota l'empara de la Lliga Regionalista va continuar la seva trajectòria, no exempta de sobresalts, fins al 25 d'abril del 1912, moment en què una portada que va ofendre notablement a Madrid va fer que el partit català li retirés el seu suport. Una exposició i un llibre que ha coordinat Jaume Capdevila, Kap (Berga, 1974), humorista gràfic que col·labora amb Regió7 i estudiós de la història del gènere.

Els militars van destrossar la seu de Cu-cut!, però la revista només va callar set anys després arran d'una portada. Com s'explica aquest fet?

Cu-cut! ha estat una de les revistes més importants que hi ha hagut a Catalunya. No tan sols s'editava en català sinó que va ser la primera que va reivindicar el catalanisme. L'assalt de més de tres-cents oficials, no pas soldats, de l'exèrcit es va interpretar com un atac a la llibertat d'expressió i va ser el detonant de la unió política del catalanisme sota el paraigua de Solidaritat Catalana, que l'any 1907 es va traduir en una victòria electoral que va dur Enric Prat de la Riba a presidir la Diputació de Barcelona. El 1912, però, la Lliga estava negociant amb Madrid la creació de la Mancomunitat i la portada de Millet, que ridiculitzava les institucions caracteritzat com Orfeu que amanseix les feres, va ofendre a la capital i el partit català, en un episodi de pactisme, a canvi va oferir el cap de la revista.

Era popular el Cu-cut!?

Hem de pensar que en els millors moments va arribar a fer tiratges de 40.000 exemplars. I això fa un segle, en una societat amb un alt grau d'analfabetisme, que superava el seixanta per cent de la població. I els que sabien llegir ho feien en castellà. Hi havia gent que explicava els continguts de la revista als que no sabien llegir. Quan va morir, es va intentar revifar, però sense la majoria dels que l'havien tirat endavant i només va durar un any. El Cu-cut!, fins i tot, va generar marxandatge amb tot tipus d'objectes, entre els quals una reproducció dos dos metres i mig que els magatzems Jorba i Fills de Manresa van encarregar al fabricant de joguines Isidre Palouzié, que treia llaminadures per la boca si li posaves una moneda.

Era una publicació homologable en qualitat a les que s'editaven aleshores a Europa?

Plenament. El format, l'estètica... eren molt moderns. La revista estava feta per gent molt jove, que rondava la vintena, autors com Apa i Junceda, entre altres, que tot just començaven la seva carrera. El Cu-cut! va fer coses revolucionàries per a la premsa de l'època com ara acudits en doble pàgina. El seu èxit va provocar el gir catalanista d'altres publicacions com L'Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia i l'aparició d'altres que seguien la mateixa línia.

Com actuava la censura en aquella època?

La premsa aleshores estava sotmesa a censura, i el Cu-cut! no es va lliurar ni de les multes ni dels segrestos, amb la policia personant-se a la redacció i enduent-se'n els exemplars. Hi ha una portada del 15 de desembre del 1904 on es veu un comprador adquirint la revista directament de mans d'un agent! Després de l'assalt, va haver-hi un esbós de cop d'estat a Madrid, el president del govern, Eugenio Montero Ríos, va dimitir en no poder castigar els militars per aquells fets. I l'exèrcit va aconseguir que es tramités la Llei de jurisdiccions, que consistia que les ofenses a la pàtria ja no les jutjaria el poder civil sinó el militar.

I tot per un acudit.

El llibre i l'exposició posen de manifest una qüestió que fins ara no s'havia explicat bé. El Cu-cut! feia temps que satiritzava l'exèrcit, que feia dos-cents anys que no guanyava res i acabava de perdre Cuba i les Filipines. Per tot plegat, la vinyeta d'en Junceda va fer vessar el got. En el dibuix s'hi veu un militar, caricaturitzat amb un vestuari d'opereta, que pregunta a un home què se celebra al Frontó Condal, i l'interpel·lat respon "El banquet de la Victòria", en referència a un àpat de celebració de la Lliga Regionalista. L'oficial, aleshores, comentava: "¿De la victoria? ¡Ah, vaya!, seran paisanos". Una ridiculització de l'exèrcit .. però que trobo que era suau.

No n'hi havia per tant?

Els militars es van trobar a la plaça del Rei de Barcelona i van rebentar no només la redacció de la revista sinó també la impremta i, després, la seu del diari La Veu de Catalunya. Però el bo del cas és que aquest acudit no va arribar mai als quioscos perquè no va passar la censura. Però els oficials van veure una còpia prèvia.

Que bo!

El Cu-cut! que va arribar als lectors contenia un espai en blanc en el lloc que pertocava a la vinyeta d'en Junceda.

Avui no tenim cap 'Cu-cut!'?

Aquesta funció, tan necessària i higiènica social i políticament, la compleix el Polònia. Però seria interessant que sortís una revista com el Cu-cut!.