L´any 1982, Salvador Espriu (enguany se celebra l´Any Espriu) va fer una reflexió que volem posar en valor. Després de citar a figures destacades de països de reconeguda tradició històrica: Homer a Grècia, Virgili a Roma, Dant a Itàlia, ... i Llull a Catalunya, afegí: «Aquestes tan il·lustres i diferenciades col·lectivitats històriques no estan en deute, en cap terreny, amb els seus grans homes, prou recompensats en l´honor de representar-les, en la literatura, en les arts plàstiques, en les ciències o en qualsevol altre camp; creador o no (...) Per a mi és evident que l´individu per excels que ens l´imaginem, està tothora per sota de la comunitat i al servei d´ella». Això ho escrivia un excels. Això ens hauria de fer reflexionar a tots.

Espriu afermava aquests mots en un article digne de memòria, intitulat Catalunya i Picasso publicat en un llibre col·lectiu, editat per la Fundació Picasso-Reventós (1982). Aquest article es reeditarà dins el llibre Salvador Espriu, Ocnos i el parat esglai amb edició a cura de Ramon Balasch i Mireia Mur, i il·lustracions de Sergi Barnils (Balasch Editor), que té previst sortir per Sant Jordi d´enguany.

L´escriptor considerava que era un gran honor per a Picasso «i això subratlla la qualitat d´aquella gran ànima» el fet d´haver-se sentit català fins a la mort. Picasso va viure a Barcelona i això ho recordarà al llarg de la seva dilatada vida. Barcelona va conquistar Picasso, «se´l va ficar a la butxaca», en un moment especialment reeixit de la seva història.

Quan el visitaven els seus amics catalans: el notari Raimon Noguera, Gustau Gili i la seva esposa Anna Maria Torra, els galeristes Joan i Miquel Gaspar, els Reventós, ... volia parlar de Barcelona. El notari Noguera (notari de Picasso pels assumptes que tenia a la nostra terra) deia en una entrevista que «la influència que vaig poder tenir sobre en Picasso i la confiança que em va demostrar foren perquè va trobar en mi una persona que li podia parlar de la Barcelona de la seva època, dels seus amics d´aleshores. Era sorprenent veure com tots aquells records eren vius en la seva memòria. L´afecte que, després de tants anys, aquell home guardava per la Barcelona que havia viscut era per a mi absolutament inconcebible».

Picasso propicià la donació del barceloní Jaume Sabartés, el seu amic de joventut i secretari particular des del 1935, a la ciutat (un llegat notable d´obres que l´artista li havia anat donant amb els anys). Aquestes obres, juntament amb les que hi havia al Museu d´Art Modern foren l´embrió del Museu Picasso de Barcelona que enguany celebra cinquanta anys.

La mort de Sabartés empenyé Picasso a donar tota la sèrie interpretativa de Las Meninas (58 olis), el Retrat blau de Sabartés i a comprometre´s a donar una estampa de tots els gravats que fes des d´aleshores fins a la seva mort. El 1970 feu una gran donació d´obres que, amb l´ajuda del notari Noguera, havia repassat una per una. Aquesta gran donació personalitzarà el Museu Picasso de Barcelona (el primer museu monogràfic del món dedicat a la seva persona) com el museu més important dels períodes de formació de l´artista i l´únic que té tota una gran sèrie interpretativa sencera dins les seves col·leccions.

Picasso, artista excels, va tenir l´honor de donar voluntàriament i desinteressada un llegat excepcional a la ciutat en la qual va viure amb plenitud la seva joventut. Nosaltres podem gaudir del servei que l´artista va fer a la nostra comunitat.