30 de març de 2013
30.03.2013
Entrevista Mireia Izquierdo

"Les meves cançons són melancòliques però celebren la vida malgrat les tristeses"

La vocalista manresana busca en el micromecenatge una part del finançament per a l'enregistrament del seu primer disc

30.03.2013 | 08:21
Mireia Izquierdo esguarda els nous projectes amb optimisme

Cantant. Molts artistes de la Catalunya Central fan les maletes i van a Barcelona a provar sort. Mireia Izquierdo va fer aquest viatge quan tenia vint anys i, després de treballar en el teatre, es va decantar per la música. A la tardor vol actuar a la Sala Petita del Kursaal amb el seu àlbum de debut a les mans

La cantant bagenca Mireia Izquierdo (Manresa, 1977) es llença als braços del micromecenatge per convertir en realitat el seu primer disc, Los cien golpes, vuit cançons de composició pròpia i dues versions que ja estan a punt d'entrar a l'estudi. Té assumit que la seva butxaca costejarà el disseny i la manufactura de les còpies, però per a l'enregistrament i la producció necessita 2.500 euros que intentarà aconseguir a través de la plataforma verkami.com, el portal d'Internet des del qual molts projectes artístics darrerament estan buscant patrocini. El repte és de tot o res: a partir del 3 d'abril s'obre el termini per aconseguir l'esmentada quantitat en 40 dies i tothom qui vulgui participar-hi pot fer una aportació que tindrà la seva recompensa, entre d'altres, en forma de CD i entrades a concerts.

No ha provat sort en algun segell discogràfic abans de l'aventura incerta del micromecenatge?

Hi ha discogràfiques? És un sector que és mort. Potser funcionen per a projectes que són molt comercials. Però el que jo vull fer, un disc sense etiquetes, molt personal, t'ho has de muntar tu mateix. Jo crec en el micromecenatge i la quantitat que demano tampoc és gaire alta.

Quin és aquest projecte tan personal que prepara?

Una de les meves influències és el cine, i el títol del disc, Los cien golpes, és una referència a Els 400 cops de François Truffaut. L'àlbum tindrà vuit cançons que he compost i canto jo, i dues versions, Temptation, de Tom Waits, i el bolero Verdad amarga, una peça que m'agrada molt, amb sentiment. Al meu costat hi tinc Yeray Hernández a la guitarra, Matías Míguez en el baix elèctric i Ramon Díaz a la bateria, a més del trompetista David Pastor, que fa algunes col·laboracions.

Si el projecte tira endavant, quan el podrem escoltar?

Encara no tinc estudi de gravació, i em falta un dels dos productors, un dels quals serà el mateix Míguez. Però confio que cap a l'octubre o el novembre. Més o menys en aquestes dates hi ha previst de tocar a la Sala Petita del Kursaal.

Serà un disc de jazz?

No vull que se'm conegui exclusivament com a cantant de jazz. De fet, no m'agraden les etiquetes, però jo faig cançó d'autor, jazz... El que vull transmetre a la gent que m'escolta és la meva visió de la vida, de la música, de la creació artística. La tècnica sense emoció no em convenç, no deixa de ser imitació, i jo pretenc ser diferent, perquè tothom ho és, i en l'art també. Quan comences, copies els grans mestres, el repertori universal, però llavors has d'anar trobant la teva personalitat.

El repertori de "Los cien golpes" és de producció recent?

Hi ha quatre peces noves i quatre que tenia de fa temps. No hi ha capleitmotiv que les uneixi, però les cançons són un compendi vital i de la meva manera d'entendre la música. Allò que m'agrada, el cine, influències d'artistes com Joni Mitchell, Billie Holliday, el jazz, el món de la interpretació... Les meves lletres parlen d'amor i de desamor, d'emocions, de reivindicació social...

Intenta fer arribar al públic un missatge optimista?

Les meves cançons són un relat apassionat de celebració de la vida malgrat les tristeses. És cert que les meves lletres són melancòliques. El tema Los cien golpes, per exemple, parla de la pèrdua de la innocència al final de la infància. Però no caic en el pessimisme, al contrari. Un crític va dir que les meves cançons són com núvols en un horitzó de possibilitats. En la vida, malgrat les tristors, sempre hi ha una possibilitat.

Optimista o no, queda clar que les seves creacions són intenses.

Les cançons han estat un suport quan he passat moments dolents, com quan et quedes a l'atur o et sents sola. Hi ha gent que ho viu d'una manera més tranquil·la, jo en canvi sóc molt intensa, és la meva manera de ser, i tant les penes com les alegries les visc d'aquesta manera.

És un apassionament amb retorn del públic?

El que més m'agrada és quan una persona, després d'un concert, se m'apropa i em diu que li he fet sentir una emoció. Com una catarsi. Algú em va dir que feia temps que volia plorar i no podia, i que escoltant-me ho havia fet. Les emocions són un indicatiu que som vius.

Com és la seva vida artística a Barcelona?

Durant els primers anys vaig estar fent d'actriu, vaig poder treballar en el món del teatre. Però em vaig decantar per la música, i ara estic estudiant al Taller de Músics. Per sort, també em surten força actuacions, en bars musicals sobretot. Aviat farem una petita gira a València, i tornaré a Dinamarca.

Té sort, les contractacions escassegen.

Però m'agradaria poder actuar en escenaris més grans. Les sales on caben més de cent persones van buscades. Abans jo cantava més als auditoris dels centres cívics però, amb la crisi, artistes que no necessitaven aquests bolos ara també demanen d'actuar-hi. Per cert, sembla que podré fer un concert al festival Barnasants.

La seva proposta, però, no guanya en la proximitat amb el públic dels espais reduïts?

No dic que no, però per a mi els teatres tenen màgia. M'agraden els grans escenaris.

La seva faceta d'actriu està arraconada?

Hi torno a ser receptiva, estic fent càstings, tinc un projecte de jazz i teatre entre mans... Fa uns dies vaig estar parlant amb Julieta Serrano, amb qui vaig treballar fa anys, i em va comentar que s'adonava que jo m'estava trobant a mi mateixa i realitzant-me. La veritat és que he viscut molt, he conegut molta gent de diferents disciplines artístiques... De tot aquest coneixement, tècnic i sobretot humà, en vull deixar constància.

Nascuda a Manresa i resident a Barcelona. Què la va dur a la capital catalana?

Vaig passar la meva infantesa a Monistrol de Montserrat, Balsa-reny i Manresa, on vaig arribar als 8 anys. Vaig aprendre a l'Aula de Teatre i al Conservatori, però per continuar els estudis d'interpretació havia d'anar a Barcelona.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.