Esteve Miralles fa un exercici d'honestedat literària a Retrobar l'ànima, el dietari convertit en llibre que va guanyar el Premi Marian Vayreda, i en què es fa una profunda reflexió sobre la consciència individual i la seva implicació en el destí comunitari. Fill de Masquefa des de primera hora (1964) i fins el moment que, amb la majoria d'edat, va anar a estudiar i viure a Barcelona, Miralles és un dels grans traductors teatrals del país i un home de lletres preocupat per l'estat en què es trobarà la cultura catalana "en el paisatge resultant de la crisi".
En la tercera frase de la primera entrada del dietari, escrita la nit del 6 al 7 d'agost del 2009 en un ferri que el portava a vostè i la seva dona a la Toscana, llegim que "M'he fet el propòsit de retrobar la meva ànima". Què estava buscant?
Hi ha una part de nosaltres que és necessàriament lliure. Et poden obligar a dir que una cosa t'agrada, però no que realment t'agradi. Jo volia fer una reivindicació de la necessitat de buscar l'espai i el temps per al jo personal i íntim. I amb aquest pretext em vaig posar a escriure.
Per a qui?
En un primer moment, per necessitat personal, per les ganes que tenia d'escriure després d'haver-ho abandonat. Però quan ja duïa unes quantes pàgines vaig adonar-me que allà hi havia un llibre.
No va dubtar? Una cosa és relatar fets íntims per a un mateix i l'altre publicar-ho.
Sí que vaig tenir el dubte, però també m'adonava que havia de resoldre l'embolic. Hi ha un moment en què té sentit preguntar-se què és això de l'ànima perquè donem importància a coses que ens fan infeliços, l'entorn és hostil, i deixem de banda coses que no hauríem d'aparcar.
Per què reivindica sentiments tan poc valorats com la feblesa?
Per convicció ideològica. Cal tenir espais per ser feble, on no et vegis amenaçat, perquè equivocar-se està bé. Però el que no es pot fer és instal·lar-se en la feblesa.
S'ha de ser valent per predicar la feblesa i exhibir-la en públic. Vaig viure la paradoxa de sentir-me exposat explicant una cosa molt íntima davant de molta gent, a les presentacions que vam fer tant a Masquefa com Barcelona. Però em sento feliç perquè molts lectors són delicats i m'agraeixen que hagi fet un llibre com aquest.
Lectors de la seva edat?
Una de les descobertes que he fet és la connexió generacional. Jo tenia 45 anys, aleshores, sóc d'una generació que durant temps ha viscut pensant que les coses eren fàcils, i ara veiem que el món que vam conèixer de petits es trenca. Estem en el trànsit entre dues maneres de viure i de treballar, i no ho tenim gaire ben resolt. Però també m'ha llegit gent de 60 i 70 i la seva reacció és de sentir-se desafiada, ja que ells van lluitar molt per al canvi polític i social i ara veuen els efectes secundaris tant del que van fer com del que no van fer.
Un altre verb important en la seva recerca és compartir.
L'ànima existeix per ser compartida. Si és per a un mateix, és malaltís.
El dietari pren un rumb inesperat en el moment que va conèixer la mort d'un amic seu, l'escriptor David Vilaseca, atropellat per un camió quan anava en bicicleta. Què va pensar?
El primer impuls va ser deixar d'escriure. Sentia que podia estar utilitzant una cosa molt privada. De fet, però, estava escrivint per a mi, i ho necessitava.
És més feliç ara que quan va començar a escriure el dietari?
El llibre m'ha servit per dur a terme un petit canvi de vida, per prioritzar coses que tenia abandonades.
Ara seria diferent?
Sí, i tant. En els tres últims anys la crisi s'ha agreujat, i el debat polític, social i econòmic ha canviat molt. Ara parlaria d'altres coses, de si serem capaços de fer que la literatura catalana sigui central.
En serem?
Creativament vivim un moment molt bo, però passen coses dures que ens deixen en una situació de fragilitat com a cultura. Hi ha talent, però no l'estructura que l'aculli i li doni prestigi.
La sobirania és la solució?
Un major poder polític no garantirà una major força cultural. Ens fa falta un pacte de país sobre les polítiques culturals, sobre allò que és patrimonial per evitar que desaparegui. Però no sembla que sigui una prioritat en l'agenda política.
