E

l moment dolç de la tarda el va posar la xocolata desfeta del primer entreacte. La resta de la vetllada va ser àcida, corrosiva, servida amb gotes d'humor negre per fer digeribles les bombes de precisió que Esteve Soler llença a l'espectador en la seva aplaudida trilogia teatral: Contra el progrés, estrenada el 2009, Contra la democràcia (2011) i Contra l'amor, la novetat de la jornada del dissabte al teatre Alegria de Terrassa. Les 237 butaques del recinte es van omplir gairebé totes en un acte cultural insòlit, una marató escènica en que per primer cop a Catalunya es van poder veure les tres obres d'una tirada, amb l'al·licient de l'estrena absoluta de la tercera. Vint-i-una escenes, en total, carregades d'ira contra la lògica capitalista que ha pervertit conceptes en origen positius.

"La vida no és rendible", assegura un dels personatges emergits del talent narratiu de Soler. Una premissa que legitima que tothom és susceptible de ser manipulat com a mà d'obra -barata i obedient- bé de consum. A major glòria del capital. Indignat per la brutal deshumanització de les relacions socials que manufactura el sistema imperant a Occident, el dramaturg manresà, crític cinematogràfic de Regió7, va començar l'any 2008 a posar fil a l'agulla d'unes peces teatrals d'una hora i quart, aproximadament, cadascuna per reflexionar sobre l'ús i l'abús de la noció de progrés, violentada per un materialisme alienant; sobre la desvirtuació de l'essència de la democràcia, pèrfid escenari dels jocs d'interessos del poders polític i financer; i dels camins tòxics empresos per la innocència perduda de l'amor, coagulades les seves bondats en benefici del consum voraç dels afectes. El fast food del cor en una societat que es vanagloria de la seva llibertat.

Contra l'amor va exhibir les mateixes virtuts que els títols precedents: una àmplia gamma de temes i matisos, personatges torturats i astorats per un món que no entenen, l'estètica de grand guignol amb els seus blancs, negres i rojos de cortines que s'obren i es tanquen, situacions que voregen -i sovint hi salten per sobre- el surrealisme. I una novetat: la música. Love is in the air, Parole, parole, parole, Whithout you... van embolcallar una nova dosi de mala llet que palesa com la mercantilització de la condició humana també ataca immisericordiosament el més noble dels sentiments.

En una de les escenes, dos adolescents discuteixen per què el noi no vol prendre les pastilles d'estimar que tothom ingereix de forma natural. Una referència a la soma del 1984 d'Orwell i, sense anar més lluny, un tema que també va tractar fa ben poc un altre manresà, Pep García Pascual, a Pell de mercuri, on en un planeta postapocalíptic els humans s'empassen solucions químiques per oblidar els seus records. La capacitat individual de decisió davant el pilot d'afusellament.

Un actor porno superat per la mala consciència social del seu ofici -tot i ser una de les indústries més lucratives de la contemporaneïtat- i dos astronautes que tensen la corda de l'amor al límit són altres protagonistes d'una peça que a partir de dijous es representarà a La Seca-Espai Brossa de Barcelona. Tota la trilogia també es podrà veure en aquest lloc els dies 21 d'abril i 5 i 12 de maig, i el 18 de maig al Kursaal de Manresa.

La jornada va ser una gran festa del teatre. El Centre d'Arts Escèniques de la capital egarenca fins i tot va repartir dorsals per crear en el públic sentiment de pertinença comunitària d'una gesta: prendre part en una marató de més de cinc hores en què el més important va ser riure, reflexionar i participar.