Javier Cercas no va trobar mai Miralles, però Miralles ha trobat finalment Javier Cercas. Un dels mites més enigmàtics i més investigats de la literatura actual, Miralles, el combatent republicà que mira als ulls el feixista Rafael Sánchez Mazas, apunta, però no dispara, té per fi una identitat real. Han hagut de passar dotze anys des de la publicació de Soldats de Salamina perquè Miguel Miralles, un dels fills de qui va inspirar una de les novel·les més celebrades i més llegides de les lletres espanyoles dels darrers anys, hagi pogut parlar amb l'autor, Javier Cercas, i hagi revelat detalladament la biografia fins ara no difosa del seu pare, que en algunes coses coincideix, però en altres difereix de la ficció de la novel·la. La trobada entre Miguel Miralles i Javier Cercas va tenir lloc dissabte a la tarda al bar La Taverna de la plaça del Mercadal de Girona, en una cita convocada pel Diari de Girona, del mateix grup editorial que Regió7.
Després d'una emotiva encaixada de mans, Cercas i Miralles van parlar durant una hora llarga de realitat i ficció. El fill de Miralles es va mostrar molt interessat a saber per què Cercas no havia investigat detalladament la biografia del seu pare, però l'escriptor va aclarir que el seu objectiu no era escriure una biografia, sinó una novel·la.
Per part seva, Cercas es va interessar per saber què pensava el fill Miralles del soldat que perdona la vida a un feixista. Apunta, però no dispara. Miguel Miralles va opinar que "no és un fet gloriós perdonar la vida a un feixista dels grossos" que "si es giren els papers saps que et matarà". "Miralles havia d'haver disparat o, com a mínim, detingut Sánchez Mazas, però és cert que si el detenia moriria en mans dels republicans", va dir Miguel.
Cercas va escriure Soldats de Salamina a la segona meitat de la dècada del 1990, quan Roberto Bolaño li va parlar d'un home que havia fet totes les guerres, com s'explica a la mateixa novel·la, en una intricada combinació de realitat i ficció. Bolaño va conèixer aquest home -al qual anomenava Miralles perquè no recordava el nom de pila-, al càmping Estrella de Mar de Castelldefels. Qui anys després es convertiria en el cèlebre autor de Los detectives salvajes i 2666, feia aleshores una vida sòrdida de vigilant nocturn a l'Estrella de Mar. Bolaño era el confident idoni a qui Miralles, que vivia mig any en una caravana al càmping, va confessar la seva escruixidora història bèl·lica. Una història tràgica que no havia confiat mai a ningú. Miralles va morir el 1991, Soldats de Salamina es va publicar el 2001, la pel·lícula homònima de David Trueba es va estrenar el 2003, aquell mateix any va morir prematurament Bolaño... i la biografia del Miralles de carn i ossos va quedar amagada, propiciant la confusió entre el personatge real i la ficció del llibre.
La literatura de Cercas porta als límits la barreja de ficció i realitat. La biografia necessàriament s'ha de basar en fets documentats. La novel·la deixa lliure la imaginació. Cercas força els límits dels gèneres. Al final de la novel·la, Cercas busca el Miralles autèntic en un asil de Dijon i hi troba un vell (Joan Dalmau al film de Trueba) amb la pell gravada amb antigues cicatrius que es resisteix a confessar si és o no l'autèntic Miralles, però deixa escapar un mig somriure còmplice i la incertesa encara creix.
Per fi, ara ja es pot discernir què hi ha de real i què hi ha de ficció en la vida de Miralles. I tot gràcies a Miguel Miralles. Resident a la localitat empordanesa de l'Escala, on regenta dues botigues de roba, Miguel Miralles, de 57 anys d'edat, es va posar fa tres setmanes en contacte amb el Diari de Girona perquè, assegura, els darrers anys havia intentat diverses vegades parlar amb Cercas sense sort. El fill de Miralles volia donar a conèixer la biografia real del seu pare, ja que no li sembla bé que tota la seva família i entorn d'amistats cregui que va morir sol en una residència per a ancians de Dijon, com a la novel·la, quan en realitat va morir a la localitat francesa de Blois acompanyat dels familiars.
No és que els familiars de Miralles qüestionin el dret inalienable de la literatura a tirar de la ficció. De fet, és precisament gràcies a la ficció que el seu patriarca s'ha convertit en un heroi que ha fet vessar llàgrimes als cinc continents, llegit en múltiples idiomes. Si el talent creatiu de Cercas no hagués tingut l'encert de parir un personatge capaç de perdonar la vida a l'enemic més odiat, Miralles continuaria sent avui un de tants combatents anònims que, en el seu cas concret, va acabar els dies entre les boires de la industrial Blois i les llums d'un càmping de la Mediterrània.
Quan Miguel Miralles va revelar la història del seu pare, el Diari de Girona es va posar en contacte amb Cercas, que va assegurar que no li constava que entre els centenars de peticions i comunicats que rep setmanalment n'hi ha-gués cap dels familiars de Miralles. El creador de Soldats de Salamina es va avenir de seguida a concertar una entrevista amb Miguel Miralles.
Cercas va admetre davant Miguel Miralles que, efectivament, "sense cap mena de dubte", el seu pare és el que va inspirar Soldats de Salamina. I això es va produir a través de Bolaño: "aquest és l'home en qui em vaig inspirar". "Miralles és el màxim heroi que mai pintaré; és el salvador de la civilització, una caracterització més positiva no pot existir per a cap personatge", va declarar Cercas, en referència al personatge que en el moment crucial no dispara contra l'enemic, fet que obre una finestra d'esperança a la humanitat sencera. Un mite universal que ningú, ni l'autor mateix, podia imaginar el ressò que acabaria assolint. "Miralles és un heroi que diu que no", va afegir l'escriptor.
Un heroi que ha salvat el món simplement seguint la veu de la consciència, un tema ben viu en uns temps de cobdícia i especulació. No dispara, contravenint les ordres dels superiors, i això el fa un heroi net. I després viu retirat en un càmping sense cap mena de luxe, i no vol medalles, i no reclama la glòria. Quina glòria més gran pot tenir algú que la d'haver actuat amb la consciència?
Cercas va aclarir que el senyor de qui li va parlar Bolaño, "l'heroi més pur que he inventat", és "en el 90 %" fill de la ficció. A la novel·la es diu Antoni Miralles, és fill de la zona de Terrassa o Sabadell i té una sola filla. A la realitat, com explica a la completa biografia d'aquestes pàgines, era Enric Miralles, un català nascut el 1917 o el 1919 al carrer Sant Pau de Barcelona, en un barri molt humil, que té quatre fills. Tant a la realitat com a la novel·la, Miralles és un apassionat defensor de la llibertat que lluita contra els moviments totalitaris i contra la barbàrie, primer a la guer-ra d'Espanya, després, a la Segona ?Guer?ra Mundial, en la batalla contra el monstre del nazisme.
Miralles va patir les trinxeres africanes i també les franceses, fins que va caure greument ferit ?l'any 1945 a França, tocat per l'explosió d'un tret de bazuca alemany. Mai va recuperar la visió d'un ull, i va ser compensat pel govern francès amb una pensió. La novel·la no explica que, en realitat, Miralles es va establir a partir del 1947 a la localitat francesa de Blois, on es va recuperar de les ferides de guerra, es va casar i va tenir quatre fills: tres noies i un noi. Sempre que podia viatjava al càmping de Castelldefels per fer-hi estades llargues, fins que un càncer es va endur la seva vida l'any 1991, quan tenia més de 70 anys. Cercas aprofita la història de l'excombatent que viu al càmping. I és que "a les novel·les hi ha ficció des que la literatura és literatura", conclou l'escriptor, que considera tot un tresor la documentació i les fotografies per primer cop aquí difoses. Quan va publicar Soldats de Salamina, Cercas va pensar que podia aparèixer algun familiar d'aquell Miralles de qui li havia parlat Bolaño, perquè el llibre és prou precís en les pistes que dóna per identificar-lo, però amb el pas dels anys va abandonar l'esperança.
L'escriptor va assegurar que així com és cert que va usar parcialment elements de Miralles d'acord amb les descripcions de Bolaño, no és menys cert que l'escena del soldat Miralles que emociona la tropa ballant arrapat al fusell el pas doble Suspiros de España, així com l'acte de perdonar la vida a Sánchez Mazas, que acabava d'escapar d'un afusellament col·lectiu a prop del santuari del Collell, l'any 1939, en plena reculada republicana, són fruit de la imaginació. En honor de la veritat, l'escena del soldat encanonant Mazas surt de la confessió de qui va ser un ideòleg feixista i estret col·laborador del dictador Primo de Rivera, com ell mateix i un dels seus fills, Rafael Sánchez Ferlosio, van difondre.
Coneguda és la història que Rafael ?Sán?chez Mazas i el seu fill Rafael Sánchez Ferlosio van explicar, segons la qual el primer va protagonitzar una impactant escena quan, a prop del Collell, va ser apuntat per l'arma d'un soldat republicà, que no va disparar. Sánchez Mazas no coneixia la identitat del soldat i, naturalment, no es va entretenir a preguntar. Cercas explota l'episodi al seu llibre atribuint el fet a Miralles. El Miralles que va descriure Bolaño, compromès amb les causes llibertàries, home de bon cor, amant de la conversa i el vi, encaixava com anell al dit amb l'heroi que buscava.
