Instal·lats com es troben, des de fa més d'una dècada, en un còmode i luxós sofà del mainstream de l'escena indie, no hauria de sorprendre que els de Julian Casablancas segueixin publicant treballs mediocres, simplistes i que aporten poc o res. El brillant Is this it (2001) quedarà en els annals internacionals de la música rock, per ser un disc exquisit, incisiu i trencador en el seu moment. Amb Room on fire (2003), tot i no superar el seu predecessor, van demostrar tenir arguments de sobres amb joies com Reptilia o The End Has No End. A partir de llavors, com si s'haguessin difuminat en un enorme núvol de cloroform, res més. The first impression of earth (2006) va fer una lleugera davallada. Angles (2011) es va quedar curt i Comedown Machine, publicat aquest mateix any, es queda en poc més que tres cançons enganxoses, acompanyades d´un farcit d´escassa coherència. El que més crida l'atenció és que el quintet de Nova York ni tan sols té previst, per ara, defensar en viu un cinquè àlbum que arrenca amb una prou entranyable Tap Out, però que es va enfonsant conforme sonen les seves onze cançons, tot i tenir petits repunts com la discotequera One Way Trigger, en un pantà d'avorriment descomunal. Gairebé millor que cada un dels seus integrants se centri en els seus projectes paral·lels, The Strokes van ser, segurament, flor d´un dia. Millor deixar-ho ara que no seguir arrossegant una proposta que no es dirigeix enlloc.
