El temps passa i ja fa gairebé vint anys que Jofre Bardagí es passeja pels escenaris. Primer va ser amb Glaucs (1994-2003), després fugaçment amb Nut (2004) i darrerament sol (2006). Ara tanca aquesta etapa i comença de nou ressuscitant Glaucs, que pròximament publicaran disc. Mentre això no passa, Bardagí va ser dijous el cafè-teatre Voilà! de Manresa per enregistrar un disc acústic en directe, reinterpretant els discos Jo faig cançons (2006) i Música en blanc i negre (2010). Quatre càmeres de vídeo, diversos tècnics de so i unes quantes desenes de persones van ser-ne el testimoni.

El concert va ser, per tant, alguna cosa més. Hi havia confiança i Bardagí recomençava les cançons que creia que no sonaven bé. Si les culminava, explicava si n'havia quedat satisfet. "Aquesta crec que no la posarem", deia. La proximitat és una de les seves grans virtuts: escriu cançons obrint el cor de bat a bat, sense estalviar emocions. També és veritat que a Manresa s'hi pot sentir com a casa, ja que hi ha tingut una relació fluïda, primer a les sales El Sielu i Abbey Road, i ara al Voilà!

"Faig música per tallar-se les venes, ho sé", confessava distès. El públic assentia i escoltava amb atenció Fas tan mala cara, Només ella i jo i El temps ajuda tant. Fins i tot la cançó que va estrenar per l'ocasió, Cap crit, cap plat brut, ni perdó, era tan tristoia com totes les altres. "No em moc del meu forat", diu la lletra.

El mateix va passar amb les versions, va obrir el concert amb Nina ensucrada d'Umpah Pah (que diu allò de "No et suïcidis") i, als bisos, Baby one more time, en la versió que Travis va fer de Britney Spears. Però això no va ser cap sorpresa per als seus seguidors. El seu cançoner és volgudament aspre i angoixant, sí. Però també el defensa amb seguretat. De fet, si bé des dels seus inicis ha perdut la frondosa cabellera que lluïa, també és cert que ha guanyat presència escènica.

És clar que l'última etapa en solitari l'ha acabat d'allunyar d'un èxit que tampoc no ha acariciat mai. Però juga unes cartes difícils, si no, només cal fixar-se en la peça que va escollir per acabar: Jo faig cançons. Són més de set minuts de lament que poden ser considerats els més depriments que s'han escrit mai en la música catalana. Terribles, preciosos.