Cansat?

En faig la pinta?

Sí.

Fa deu mesos que estic viatjant...

Joël Dicker (Ginebra, 1986) salta de país en país promocionant el que és, a dia d'avui, el darrer fenomen literari. Li va aconsellar el seu editor: "serà bo per al llibre, però sobretot per a tu". Per aprendre. Als 28 anys, ha convertit La veritat sobre el cas Harry Quebert (La Campana/Alfaguara) en un best-seller. Però no es deixin enganyar: encara que la vegin al costat de les novetats de novel·la negra l'únic que comparteix amb Stieg Larsson és una escriptura addictiva. I la possibilitat de succeir el boom del suec. La veritat sobre el cas Harry Quebert és, en realitat, una novel·la sobre l'amor. Als llibres. Als mestres. Als fills. A les relacions prohibides de noies de 15 anys amb homes de 34. D'aquí la comparació amb Nabòkov. Dicker reivindica la "llibertat" per crear "sense límits". Després de sis novel·les escrites i una publicada, amb La veritat sobre el cas Harry Quebert va fer diana. Ell diu que no va tenir cap premonició però sí el seu desaparegut editor francès. Assegut en un cèntric hotel de Barcelona, Dicker es pren el penúltim cafè del matí.

"Tothom parlava del llibre". Així comença la novel·la. Va intuir que tothom parlaria del seu llibre?

Hi somiava quan era petit.

Jove, triomfador... què hi ha de Joël Dicker en Marcus Goldman?

Poca cosa. No hi ha ni més ni menys que de qualsevol altre personatge del llibre. Jo el que volia era explicar una història. I ho he fet en primera persona perquè és un recurs narratiu molt potent. La primera persona vol dir que hi ha una forma de veritat: jo existeixo i qualsevol cosa que dic és més directa. El repte era escriure'l sense caure en la trampa de l'autoficció.

Ha construït un autèntic joc.

En quin sentit?

Ha jugat amb la trama, els personatges i els lectors.

En francès, quan parlem de joc també hi ha el sentit de diversió. I jo m'he divertit molt jugant amb tots aquests elements. Però no he jugat amb el lector.

...?

El lector i jo juguem junts. Mantenim aquesta relació. No el manipulo, és el lector el que passeja amb mi. Després de tres línies podria dir que no vol jugar amb Marcus Goldman perquè no és Joël Dicker.

Sense mentides o mitges veritats no hi ha literatura?

Bona pregunta. Però què és una mentida? Menteixo quan sóc conscient que t'explico una cosa errònia i ho faig amb un objectiu concret. La paraula mentida jo l'associo a malsà. Un llibre no és mai una mentida. És una oportunitat, un somni.

Canviem mentida per secret?

Sí. Perquè en realitat aquest no és un llibre sobre les mentides però sí sobre les veritats. I la veritat pot tenir dos sentits: el contrari a fals; o la veritat com a percepció. Jo em decanto per aquesta. La percepció és justa i et pertany a tú. És com el dolor. Si tu el perceps, existeix.

Imaginatiu?

Totalment.

Observador?

Sí, però no intrús. Miro els senyals.

En el seu llibre, tothom acaba tenint el que es mereix?

[S'ho pensa]. No.

Però fa de l'escriptura una forma de justícia?

Sí, és la revenja sobre la vida

Els crítics diuen que el seu llibre, pel que té de bricolatge narratiu, s'estudiarà als tallers d'escriptura.

Això és simpàtic però no m'agradaria que es fes. De moment, jo no tinc obra. No tinc res. Potser no torno a escriure res més. Potser només sóc un noi que ha tingut sort un cop a la seva vida. No sóc escriptor. Encara no. Clar que voldria tenir una carrera llarga però d'aquí a 30 anys en tornem a parlar.

A la novel·la, Marcus Goldman obre cada capítol amb un consell del mestre Harry Quebert. Quin és el més valuós?. "Perdre el control del teu propi llibre és una catàstrofe"?

És difícil dir-ho... però jo crec que els millors consells de Quebert superen la vàlua literària. Jo triaria el de l'amor: l'amor és el més important. I jo hi crec: és el que quedarà al final de la nostra vida.

"Venera l'amor, Marcus". O sigui que la veritat és que ha escrit un llibre sobre l'amor.

Totalment! La veritat sobre el cas Harry Quebert no és un llibre de novel·la negra. Cert que hi ha una investigació però el seu substrat no és aquest. Sí l'amor, un amor que intentem posar en capsetes.

Què fa un suís escrivint una novel·la americana en francès?

Tinc família a Washington i des dels 4 anys que viatjo als Estats Units. Hi passava els estius, en una casa de vacances a la costa. Forma part de la meva vida, de la meva cultura i, de fet, aquest llibre el vaig començar a escriure allí. I també és cert que els autors de la meva generació hem crescut amb la supressió de fronteres a Europa. La identitat territorial té a veure amb la cultura i la llengua, no amb les duanes.

Joël Dicker, Nabòkov, Philip Roth. Què li diu aquesta tria?

Que ningú no em coneix i que els editors busquen escriptors amb els quals pugui tenir punts en comú perquè els lectors tinguin alguna referència. I per això posen aquests noms a la faixa. És com quan vas al restaurant i a la carta hi ha un tipus de carn que no coneixes. El cambrer et dirà a quina s'assembla... Espero que algun dia diguin d'un jove escriptor que és com un Dicker [riu].

Per què escriu?

Escric perquè els llibres són més forts que la vida.