El compositor, músic i productor Jordi Busquets (Puig-reig, 1972) editarà aviat el seu primer àlbum en solitari, Dilates?, del qual ja ha fet algunes presentacions apadrinat per Quimi Portet, amb qui col·labora des de fa quasi una dècada. Busquets, que també treballa assíduament amb Albert Pla i, més recentment, amb Jarabe de Palo, i havia integrat bandes de l'escena manresana com Cranc i Sapo.

Hi ha disc a la vista?

Tard o d'hora acabaré editant el material que tinc, però serà en petit comitè. Faré discos per als meus amics i para de comptar. No és una qüestió comercial. És la meva primera obra i no la vull vendre a cap discogràfica. El segon disc ja m'ho plantejaré, però el primer serà especial i fet a la meva manera.

Quina manera?

Tot plegat és un xou conceptual de llums, en el qual utilitzo el sintetitzador, la guitarra i la meva veu. L'estructura és pop, però amb un alt contingut experimental i de sorollisme. En realitat, jo no volia publicar res d'això.

I qui l'ha convençut?

Ho vaig deixar escoltar a l'Albert Pla i em va dir que ho havia de tirar endavant. Després al Quimi Portet i em va dir el mateix. I així amb la resta d'amics. Han estat ells qui m'ho han tret de l'habitació.

Quan a les lletres, en què es basen les cançons?

Parlen d'un moment molt personal, en el qual em sentia aïllat de tot el que passava al meu voltant. És com un sentiment d'alienació de no pertànyer al que succeeix al teu entorn.

Viu de la música?

Sobrevisc de la música. Més o menys des de fa uns deu anys.

Des de quan treballa amb Quimi Portet?

El primer disc del Quimi en què vaig participar va ser La Terra és plana, el 2004. Em va trucar per proposar-m'ho. Jo no havia escoltat res seu, però li vaig dir que sí, endavant.

Per què?

Perquè havia llegit una entrevista seva i m'havia identificat plenament amb les seves respostes.

Com el definiria?

El Quimi és fantàstic. És una persona molt creativa, que s'estima molt el que fa i que treballa de forma seriosa. És molt intel·ligent i sempre tracta molt bé la gent amb qui treballa. És un autèntic independentista [riu].

Ara que treu el tema, què me'n diu, de l'Albert Pla?

Crec que no s'esperava tot el rebombori amb les declaracions a la La Nueva España. Però bé, ja li trucaré. El considero un amic.

Com es van conèixer?

Per motius laborals. Un dia em va trucar però, com amb en Quimi, tampoc no havia escoltat mai res seu perquè només escoltava música estrangera. Vam connectar de seguida i la relació laboral va passar al terreny personal. Vaig començar amb Cançons d'amor i droga. A partir d'aquí he seguit col·laborant-hi assíduament.

El Pla artista dista molt del Pla quotidià?

Sí, no hi té res a veure. Evidentment té aquell punt subversiu que mostra en la seva obra, però és una persona excel·lent. Treballar amb ell és molt fàcil.

Què li demana Pla i què li demana Portet?

Amb en Pla tot és improvisació. Simplement l'has de seguir. En els directes estic al seu servei. Amb en Quimi tinc uns arranjaments molt clars i establerts, però també em deixa interpretar-los a la meva manera.

L'apadrinament de músics com Portet o Pla poden ajudar a enlairar la seva carrera en solitari?

Crec que no hi té res a veure. Evidentment hi ha un públic que em coneix, i que sap que sóc de la mateixa corda del Quimi i de l'Albert, però treballar sol és una altra història.

Com serà el Jordi Busquets en solitari?

Més elèctric i amb molts punts de sorollisme. Zero ukeleles, zero camises de quadres i zero guitarres acústiques.

Parlant d'ukeleles, què li sembla la febrada de l'anomenat nou pop català?

Sembla que no puguis existir si no fas aquest estil de música. Tothom fa el mateix. És com si de sobte tots els pagesos decidissin sembrar blat de moro. Sents la mateixa cançó a cada disc. El mercat s'ha homogeneïtzat molt. Prefereixo anar a veure David Bisbal, almenys ofereix un gran xou. És que ara tot és món interior, tot és quotidianitat. Les mètriques semblen d'institut. Si tant volen explicar la quotidianitat en les cançons, que expliquin com s'eixuguen el cul!

O sigui, que s'apunta a les veus discordants amb aquesta moda.

Jo em sento molt desenganxat de la realitat musical que m'envolta. S'ha perdut molt en novetat, en risc, pel que fa tant als artistes com al públic. El públic s'ha acomodat molt i s'ho empassa tot. Si vas a Nova York, els portes aquesta música i els dius: "mireu, això és el fem al meu país", es farien un fart de plorar.

Al final tot es posa a lloc.

Però això no em val. Potser sí que d'aquí a deu anys ja ningú en parlarà, però actualment la moda per un determinat estil de música està fent que molts altres grups es quedin pel camí i no puguin tirar endavant la seva proposta.