Manresa. Migdia. Dissabte. Ahir. El fred cala els ossos i el sol banya un banc de la plaça d'en Creus. M'hi assec. Trec un llibre (Whitman). Al tercer vers se m'acosta un home. Diu que està a l'atur i que ven llibretes i bolígrafs. Va pobrament vestit i vocalitza amb dificultats. D'aquí a mitja hora hauré d'anar a fer una crònica sobre un recital de poesia, i li responc que m'anirà bé el que m'ofereix. Somriu i em fa triar el color. Escullo llibreta verd poma i boli blau cel. La llibreta és petita, manosa i permet arrencar els fulls amb facilitat (m'ho demostra suaument). Boli i llibreta, "Made in Indonesia", costen un euro i mig. Diu que s'hi guanya cinquanta cèntims, per venda.

El temps ha volat i em dirigeixo cap a la plaça de Gispert, on els responsables de la llibreria Papasseit s'atreveixen a organitzar, cada quinze dies, un cicle de poesia al carrer. El públic opta per omplir únicament les taules de la terrassa de la cafeteria L'Alzina, perquè hi toca el sol. Fins i tot els clients van movent de lloc les cadires al tombant dels rajos calents. Al costat, a la terrassa del cafè L'Havana, sumida en l'ombra, no hi ha ni una ànima. Sense remei, me n'hi vaig... Però en un tres i no res apareix l'Elena Sixto, que col·labora amb el recital. Seiem plegats. Va amb el poeta Xavier Giol, que em saluda parafrasejant Sampere: "Déu no és omniscient: fa zàping". Demanem cafè i cervesa, i la parella que regenta la Papasseit, Miquel Sanchis i Anna Roca, també vénen a asseure's amb nosaltres, a l'ombra. Ensenyo la llibreta que acabo de comprar, perquè "no totes han de ser Moleskine, ni la poesia, elitista", dic. Per això els felicito per treure les lletres a la llum, al carrer, i posar la cultura a l'abast de tothom.

Mentrestant, els tres poetes convidats (la barcelonina Núria Martínez-Vernis, el menorquí Edgar Alemany i el manresà Gerard Cisneros) arriben, i la taula de l'ombra es fa gran. Demanen unes canyes. No hi ha pressa per començar. És llavors quan veig de nou l'home de les llibretes i els bolis que se'ns apropa i torna a engegar el seu discurs tremolós: "estic a l'atur i jo...". La taula és plena de lletraferits. Ha olorat tinta o m'ha seguit. Les vendes estan assegurades. Martínez, Alemany i Cisneros comencen el recital a tres veus, i seguidament s'alternen el micròfon. Diuen poemes propis i en manlleven d'autors com Bauçà i Casasses. Alguns transeünts s'aturen, i altres veïns s'ho miren des de la finestra. El to de Martínez recorda la mala llet del rap, i el posat d'Alemany fa pensar en el Montparnasse del XIX, que contrasta amb la naturalitat de Cisneros, qui dedica versos als ametllers de l'Elena Sixto. Precisament és ella qui, finalment, s'encarrega de passar el barret entre els assistents que seuen al sol, perquè almenys -diu- els poetes puguin pagar-se el bitllet de tren. Se'n tornen cap a l'ombra.