Un missatge a Facebook va fer saltar totes les alarmes el dia 28 d'abril: "res ens faria més felices que seguir fent Llibert eternament, o si més no, una temporada llarga, i que el pogués veure molta gent. I plorem de tristesa de pensar que això s'acaba aquí, però no, no prorrogarem!". L'anunci va fer pública la misèria salarial que pateixen bona part dels actors d'aquest país, fins i tot aquells que brinden un dels millors espectacles de la temporada -èxits a l'Almeria Teatre i a la Biblioteca de Catalunya-, amb Norbert Martínez en la direcció i Gemma Brió, Mürfila i Tàtels Pérez (Sallent, 1974) en la interpretació.

Per què no volen prorrogar la seva estada al teatre?

Ens ha sorprès la rebuda que ha tingut el missatge, fins i tot ens ha retuitejat gent com Tristan Ulloa. Però és senyal que la gent està molt cremada. Sempre es diu que actuar a Barcelona és una inversió, i que els diners els has de fer de gira. I no tothom té aquesta sort. Jo em vaig incorporar al projecte de Llibert fa un any i mig, però la Gemma i el Norbert, i també la Mürfila, ja feia un any que en parlaven. És molt temps creant, assajant i interpretant, i cadascuna de les actrius hem guanyat en tot aquest temps només 1.400 euros.

Van fer tres setmanes a l'Almeria i tres més a la Biblioteca. El públic parla molt bé de "Llibert", i la crítica no es queda curta tampoc.

A les sales petites, ara mateix la companyia no pot fer un duro. Un cop has pagat les altes dels actors, la publicitat, el 21 % de l'IVA... Crítics com Xavier Antich i Marcos Ordóñez van escriure molt bé sobre l'obra, van demanar que prorroguéssim. Els estem molt agraïdes. I el missatge al Facebook no era sinó la resposta a aquest prec.

No tenen una nòmina?

No, no, ara les companyies cobren del que es fa a la taquilla. El 50 % és per a la sala i l'altre 50, per al grup. No hi ha sous.

Podria semblar que amb la sala plena cada dia han de fer prou diners per tenir almenys un sou digne. No és així?

En absolut. Quan només estàs tres setmanes en un teatre, si el boca-orella funciona, pots omplir la darrera setmana. Però aleshores, quan veus que cada dia fas el ple, ja has acabat l'estada al teatre i te n'has d'anar. Avui en dia, les sales no s'arrisquen a programar uns espectacles durant gaires setmanes, perquè podrien tenir-lo molts dies sense gaire públic. Paradoxalment, però, tant a l'Almeria com a la Biblioteca, teníem gent al carrer sense poder entrar perquè ja no quedaven entrades.

A quin preu es venien?

A vint euros. Però si fas la mitjana, cada espectador en paga deu, perquè hi ha les invitacions i els descomptes.

Quan li van proposar participar en el projecte era conscient que la perspectiva monetària era tan depriment?

Conec el Norbert des de fa anys, quan vem coincidir plegats a Gog i Magog, on ell hi va arribar a través del Joel Grau. Quan em van trucar, ja em van dir que no hi havia diners, però el projecte em va agradar. Quan vem passar a la Biblioteca, vem fer números i ens vem adonar que si el públic no responia, no tindríem ni per pagar les altes a la seguretat social.

En l'escrit del Facebook exposen que si les actrius van cobrar 1.400 euros bruts per tot el període de dos anys de treball, el director i els tècnics només 248. És realment escandalós.

Et preguntes si no és possible viure del teatre. Qui més qui menys té una feina a fora que hi està relacionada per guanyar-se la vida. Però també t'has de sentir dir que, en comptes de queixar-te, el que has de fer és posar-te a treballar, com si la interpretació no fos una feina.

Quina és la solució?

No ho sé, sincerament. No tot és l'IVA, tot i que passar del 8 al 21 %... Tant de bo aquests diners els poguéssim tenir nosaltres.

I tornaran a Barcelona?

En les mateixes condicions que ara no. S'ha de saber que ens donem d'alta pel sou mínim interprofessional, no pas pel que marca el conveni dels actors.

Malgrat tot, els queda el consol de la magnífica acollida de l'obra, que la setmana passada va rebre el Premi Crítica Serra d'Or que concedeix aquesta revista montserratina.

Llibert toca un tabú que no es tracta als escenaris: la mort d'un nadó. L'obra et toca de prop i s'instal·la dins teu. Veus que la gent plora, però al cap d'un, de dos dies, t'escriuen per dir-te que els agrada molt com toques un tema tan delicat. I això passa poc. Quan estàvem assajant ja vem veure que teníem una cosa molt potent a les mans, i ho vem confirmar en les funcions prèvies. Tothom quedava frapat. I també hem conegut pares i mares que han passat pel tràngol del qual parla l'obra i que agraeixen que algú en parli, que el faci visible.