L'escriptora nord-americana Lionel Shriver retrata de manera despietada en la seva última novel·la, «Germà gran», la paradoxa d'una societat nord-americana molt preocupada, arribant a nivells obssessius, pel culte al cos, però que al mateix temps publicita el menjar escombraria, el seu model gastronòmic més exportat arreu.

A Germà gran, l'autora va confessat aquesta setmana a Barcelona, que intenta «deixar constància de com és la meva cultura en aquests moments». Per a Shriver, només observant la televisió als Estats Units i al Regne Unit t'adones que «alguna cosa rara passa amb el menjar: hi ha centenars d'anuncis de menjar ràpid, programes de cuina i llibres per perdre pes i això ha anat empitjorant, raó ja suficient per escriure el llibre». A més, subratlla Shriver, la qüestió del menjar s'ha convertit en «una gran fixació no només per als que necessiten perdre pes, sinó també en font d'ansietat per a les persones que tenen un pes perfecte».

En l'origen de la novel·la hi ha l'experiència viscuda per l'autora amb el seu germà gran, que «va morir el 2009 a causa de les complicacions de l'obesitat mòrbida; per tant, va ser un problema que va afectar enormement la meva família».

En la vida real, Shriver no va poder experimentar l'experiència del seu protagonista, que conviu amb el seu germà per intentar ajudar-lo, ja que quan el seu germà gran estava ingressat a l'hospital, el metge li va dir que milloraria amb cirurgia, però que hauria de viure amb algú que l'ajudés. «Jo tenia un pis a Nova York, on estava hospitalitzat i vam parlar de la possibilitat d'organitzar la vida junts, però al cap de dos dies es va morir», recorda Shriver, per a qui la novel·la és «una exploració de les coses que haurien pogut passar però que no van succeir».

De les seves paraules es dedueix que Shriver no entén l'obesitat com un problema d'ingesta de carbohidrats i greixos, sinó que es tracta d'«un problema emocional», que hauria de ser abordat com es fa amb altres «addiccions». Una segona raó va empènyer Shriver a escriure Germà gran, va ser la reacció a haver crescut en el marc d´«una societat cada vegada més obsessionada amb el pes i la línia». A risc de semblar gairebé «monstruosa», Shriver assegura que el més difícil d'afrontar en l'escriptura de la novel·la no van ser tant qüestions emocionals com tècniques: «Resulta difícil explicar res nou sobre l´obesitat o el menjar, res que no hagin dit documentals o revistes, i a més fer-ho de manera que no resulti avorrida per al lector».

La novel·la tracta, segons la seva autora, sobre fins a quin punt tu estàs obligat a ajudar altres membres de la teva família, i davant aquest dilema Shriver se sent dividida: «No em sembla res senzill i la novel·la no ofereix una solució satisfactòria», ja que en estar parlant d'un problema d'addicció, «quan t'impliques es converteix també en el teu problema i jo no estic gaire segura que aquesta opció funcioni». Menjar és l'efecte de saciar una necessitat primària, però la gran ironia, afegeix Shriver, és que «allò satisfactori, que és el desig, deixa de ser agradable quan tens massa del que vols. Es mata el desig».

Des d'aquesta perspectiva, Shriver sí se sent afortunada perquè «quan acabo un llibre i he satisfet aquest desig, començo a treballar en un altre». Lamenta Shriver que la cineasta Nicole Holofcener no aconseguís anar més enllà d'escriure un guió de Germà gran per portar la novel·la al cinema, i encara es mostra més irritada quan percep que molts obesos nord-americans rebutgen llegir la seva novel·la.

L'autora nord-americana, satisfeta amb la versió cinematogràfica de la seva anterior novel·la Hem de parlar d´en Kevin, ja està preparant la seva pròxima obra, en la qual abordarà, anuncia, «el col·lapse econòmic als EUA».