Poc després de bufar cinquanta espelmes en el seu pastís d'aniversari, la periodista Cristina Hernández va començar a explorar sobre la vellesa de la mà d'onze persones amb intenses vides, des del desaparegut Moisès Broggi a Eduard Punset, que ara reflecteix al llibre «Bailar con los ojos cerrados».

L'autora nascuda a Súria (Bages), i amb una llarga trajectòria a Televisió Espanyola, reconeix que amb aquestes entrevistes també ha volgut preparar el camí de la seva pròpia vellesa «buscant l'exemple de persones que l'estaven o l'estan vivint amb la màxima intensitat i alegria». El cirurgià Moisès Broggi, la monja Eulàlia Bofill, la infermera Neus Català, l'activista polític Marcos Ana, el psiquiatre Claudio Naranjo, la ballarina cubana Alicia Alonso, els escriptors Ramiro Pinilla i Ana María Matute, el divulgador científic Eduard Punset, el filòsof Salvador Pániker i el pintor Antonio López són els protagonistes de l'obra, publicada per Plataforma.

Armada únicament amb una gravadora, Hernández es va asseure, entre març de 2012 i novembre de 2013, davant tots els personatges durant una hora i va parlar sobre les seves vides, transcrivint, posteriorment, tot el que allà es va dir, sense canviar paraules ni resumir respostes. Com si fossin acotacions teatrals, la periodista inclou els moments de silenci, un gargamelleig, o unes rialles i descriu el lloc en el qual es troben.

Preguntada sobre l'elecció dels entrevistats, indica que és totalment «aleatòria», en funció del seu propi interès per ells, però ha tingut en compte que hi hagués un «ampli ventall de professions i d'edats, perquè no és el mateix comptar 103 anys, com els que tenia Broggi en aquell moment, que 73 Punset, el més jove». Tots ells, segons el seu parer, són persones que saben «acceptar les pèrdues pròpies de l'edat i que la felicitat, seguint la màxima de Sant Agustí, que consisteix a agafar amb alegria el que la vida dóna i deixar anar amb alegria el que la vida es pren».

També considera que els entrevistats són la demostració que la felicitat pot augmentar amb la vellesa, «una vegada es veu que no és necessari demostrar res a ningú». De l'experiència, en la qual en cap moment s'eludeix una qüestió com la mort, Cristina Hernández ha après que «l'important és centrar-se en el present, l' únic amb el que comptem, on són totes les possibilitats». També considera que és necessari «viure amb intensitat, deixant les pors, aprenent a mostrar-nos tal com s'és i que al final, com va dir Moisès Broggi, l'únic que queda és el rastre d'amor que has pogut deixar».

Respecte al títol de l'obra, Bailar con los ojos cerrados, apunta que apareix en l'entrevista amb Alicia Alonso, una dona que va escollir ballar per damunt de tot, fins i tot després de quedar-se cega. «Ve a dir que cal ballar i expressar-se fins a l'últim minut», postil·la l'autora. D'altra banda, Hernández dedica el llibre als seus pares, Raimundo i María, «el que és una manera de dir que tant els nostres progenitors com els avis han d'estar en un pedestal, cosa que no passa, perquè en la nostra societat estan arraconats».