Diuen els manuals que no és aconsellable fer crítica a la contra, que és millor valorar les coses pel que són, i no per oposició, però escoltant aquest Band of Brothers resulta difícil no pensar en la ingent quantitat de bandes alternatives nord-americanes (i ja no parlem de les espanyoles) adscrites al so americana i el country, que gaudeixen d'èxit gràcies a la inexistència de perspectiva històrica. Però tots aquests noms, entre els quals n´hi ha de bons i d´altres de realment mediocres, no li arriben a la sola de les sabates al gran Willie Nelson, que amb 81 anys complerts, ha gravat ara un dels àlbums més autèntics i emocionants de l´any, no només del gènere popular nord-americà, sinó també des d´una perspectiva global.
Potser la modernitat el descobreixi ja una mica tard (quelcom semblant va succeir en el seu moment amb el cèlebre Johnny Cash) o potser no ho faci mai, però ell seguirà fent cançons fins al seu últim alè. Ara ens regala una col·lecció de 14 cançons que emocionen, posen els pèls de punta, alimenten l´esperança i ens fan viatjar més enllà dels límits establerts, fins a indrets insospitats, fins ara prohibits. Almenys, al seu país el disc ha estat un èxit sense pal·liatius. Justícia poètica, sembla que en diuen.
