La veu. La guitarra. La masia. Tres conceptes que aquest cap de setmana s'han donat la mà al Mas Sant Iscle de Sant Fruitós de Bages i que comparteixen un mateix article definit que els identifica: "la". Nombre, singular; gènere, femení.

El Mas de Sant Iscle va ser l'escenari, dissabte a la nit, de la segona de les dues jornades de l'Elles Festival, nascut per tal de donar a conèixer la tasca de les cantautores que, dia a dia, es van obrint camí en l'escena musical del país. Després d'una primera jornada, la de divendres, marcada per les actuacions de Maria Rodés, Rusó Sala i Ivette Nadal, dissabte va ser el torn d'un altre solvent triplet: Laia Vehí, Bikimel i Namina. En ambdós casos s'encabia tant artistes consolidades com altres de l'escena emergent. Ara bé, si els espectadors de divendres van ser més heterogenis i fins i tot hi havia famílies; el de dissabte va ser format per un públic més adult. Tots plegats es van deixar sorprendre per dos aspectes: la màgia de l'indret i la descoberta de les intèrprets més desconegudes: Rusó Sala, que va entrar en el cartell a última hora per substituir Maria Coma; i Namina, que és veïna de Moià.

L'encarregada d'obrir foc en aquesta segona nit va ser la barcelonina Bikimel, rescatant temes dels seus dos àlbums d'estudi Stat Jònic (2010) i Farrera. Can·Sons, D.O. (2013). Dos treballs amb la poesia i la melodia com a principals aliats i que van omplir la nit bagenca, rodona de principi a fi tant pel que fa a les actuacions musicals com pel clima amable que va acompanyar els recitals.

En un concert que va anar de més a menys, i en què a l'artista va semblar costar-li lleugerament adaptar-se al format intimista de la vetllada, la barcelonina va desgranar temes com Nen del bosc, la cançó que bateja el seu últim disc, o la versió en italià macarrònic de L'home del carrer, rescatada de l'homenatge a Quico Pi de la Serra.

Després de l'actuació de Bikimel, va arribar el torn a la catalanobrasilera Namina, amb la seva personal fusió d'estils com ara el rock d'arrel més lligada al blues amb contratemps propis d'herències lligades a ritmes tan dispars com la bossanova o el ragtime de la que probablement sigui la cançó de desamor més vitalista facturada recentment a casa nostra, Boxes all around.

Diferents facetes d'una mateixa proposta, la de la jove intèrpret nascuda com a Natàlia Miró do Nascimento, que troba en la força i energia de directe el complement a mida per a les seves composicions i els matisos de la seva veu. Dos aspectes que quedaran plasmats, el setembre que ve, en el que serà el primer treball discogràfic de la cantant i que inclourà bona part dels temes que dissabte van sonar vora les parets del Mas de Sant Iscle. Una data a marcar en vermell a l'agenda.

L'últim torn de la nit va ser per a la figuerenca Laia Vehí, que va encarar una recta final elèctrica i expansiva en què el baix i la bateria que escudaven la intèrpret, juntament amb la seva interacció directa amb el públic, van capgirar la dinàmica més intimista regnant fins llavors.

Durant el seu pas per l'escenari, la jove cantant va desgranar bona part dels temes que formaran part del seu debut discogràfic titulat This World -curiosament també previst per al setembre que ve-, juntament amb un parell de versions d'Asa i Regina Spektor. Dues cantants de les quals Vehí innecessàriament es va declarar seguidora i deutora, tal com ja va deixar ben palès des del primer minut de la seva actuació.