L

'enginy i les facultats inventives d'Allan Stewart Konigsberg, aquest jueu del Bronx que es fa dir Woody Allen, resten palpablement demostrades en aquest pseudodocumental construït a base de tractar fotografies i material cinematogràfic d'arxiu. De tal manera que, amb això i fragments d'entrevistes manipulades i imatges actuals com a suport, s'expliquin les anades i vingudes d'un curiós personatge també jueu anomenat Leonard Zelig -val a dir que en llengua jiddish la paraula zelig significa més o menys elegit-, que participa en alguns dels principals esdeveniments històrics a partir de la dècada dels anys 20 del segle XX, juntament amb figures com les d'Adolf Hitler, Franklin Delano Roosevelt i Eugene O'Neil, a tall d'exemple. Allò característic d'aquest personatge inventat per Woody Allen és que va transformant la seva personalitat i fins i tot el seu aspecte físic, adaptant-se, com un camaleó, a les situacions que va trobant al llarg dels temps que li ha tocat viure.

Tractat per la psiquiatra doctora Fletcher, aconsegueix recobrar la seva vertadera personalitat -tal volta la té?- i l'individu s'erigeix com una al·legoria vivent de la capacitat d'absorció i de l'absència d'ideals de l'home contemporani, condemnat a l'estricta supervivència. Com diu el mateix Zelig en un moment de la ficció: "Resulta més segur assemblar-se als altres".

Alguns escriptors i professors actuals, com ara Susan Sontag, Bruno Bettelheim i Saul Bellow, van col·laborar a la proposta simulant donar les seves opinions sobre la fictícia persona de Leonard Zelig. El tractament de les imatges dels antics noticiaris barrejat amb nou material rodat és un prodigi de trucatge. Això ens permet veure barrejats en la història del protagonista figures tan populars dels anys 20 als 50 com Charles Chaplin, Fanny Brice, Josephine Baker, Carole Lombard, Francis Scott Fitzgerald, Al Capone, Joe DiMaggio, Lou Gehring, Tom Mix, Babe Ruth i Hitler i els seus sequaços. La tècnica no es va tornar a utilitzar fins que Tom Hanks es posà al costat de Kennedy i de John Lennon a Forrest Gump. És una confirmació de la mestria professional del gran director de fotografia Gordon Willis, que va fer servir elements i il·luminació propis dels temps del cinema mut i principi del sonor. La recopilació musical de Dick Hyman constitueix una repassada a les cançons i als fragments de jazz de cada época. Aquesta banda sonora inclou Fats Waller, Buddy Green, Guy Lombardo i la Charleston City All Stars.

Allen va tardar dos anys i mig a complertar Zelig. Mentrestant, anava rodant la joiosa joguina shakesperiana La comèdia sexual d'una nit d'estiu i quasi acabava l'homenatge als agents artístics de pa sucat amb oli a Broadway Danny Rose. El resultat és una pel·lícula agosarada, experimental, potser un xic intel·lectualitzada, que, segurament, parteix de la idea narrativa d'Orson Welles a Ciutadà Kane, quan manipulava documentals per fer-se aparèixer ell mateix com Charles Foster Kane al costat dels polítics més importants del moment.

Per a mi, el millor que té Woody Allen és la seva capacitat per a la paròdia intel·ligent, per al pastitx cultural ple d'enginy. Demostra que "per acabar per sempre més amb la cultura" s'ha de ser una persona llegida i païda.Per als que no heu assaborit la seva faceta literària goso recomanar-vos els seus contes, recollits en català en un sol volum per l'editorial Columna el 2004. A Zelig es burla de les lliçons de la Història a través d'un protagonista que no és ningú i és tothom, que, com sol passar, no transforma res, perquè es conforma ell.