E

l matrimoni benestant anglès format per l'Alex i la Catherine Joyce viatgen a Nàpols per procedir a la venda d'una propietat heretada del seu oncle Mitchel. Situats en un ambient ben diferent de l'habitual i sense les preocupacions que constitueixen la seva vida quotidiana, els seus sistemes de defensa s'esfondren i es posa en evidència la seva buidor sentimental, en contraposició amb la vitalitat i les tradicions populars de la gent de la terra que els acull. Esclata la crisi entre ells dos, resolta per la manifestació d'un fet insòlit en el transcurs d'una processó religiosa.

L'any 1953, Rossellini estava donant voltes al projecte de fer una adaptació de Duo, la novel·la de la francesa Colette, i volia George Sanders com a protagonista masculí. Sanders havia rebut dos anys abans l'Oscar per la seva actuació a Tot sobre Eva, de Joseph L. Mankiewicz; estava casat amb l'ostentosa rossa hongaresa Zsa Zsa Gabor; i ja havia tingut l'ocasió de treballar amb Ingrid Bergman l'any 1941 a Alma en la sombra, de W.S. Van Dyke. Quan Sanders va arribar a Roma i es va posar a disposició del director, Rossellini es va assabentar que els drets per a la versió cinematogràfica del relat de Colette ja havien estat venuts i, és clar, ell no podia fer la pel·lícula que havia planejat.

Sense esporuguir-se davant les dificultats, Rossellini va cercar la col·laboració de Vitaliano Brancati, un siracusà autor d'uns quants guions per a en Luigi Zampa, i entre tots dos van concebre l'argument d'aquest periple italià de dos anglesos i van escriure el guió -amb aportacions d'Antonio Pietrangeli i Ugo Pirro-, molts cops improvisant les escenes el dia abans del rodatge. Aquesta demostració d'anarquia va posar de punta els nervis d'en Sanders, fins al punt de fer-li mantenir llargues converses telefòniques amb el seu psiquiatre de Londres i reclamar la presència de la seva esposa Zsa Zsa. En canvi, l'Ingrid s'ho va prendre molt bé. A la fi, ella era la dona del director, confiava en ell i, a més, ja estava curada d'espants: ja havia patit una experiència de desordre absolut durant la mítica Casablanca.

Viatge a Itàlia, titulada aquí entre nosaltres de manera falsa i ridícula Te querré siempre, participa a la vegada de l'alta comèdia, el documental i el drama psicològic. Sembla que amb prou feines passi res més que llargues passejades, vetllades a taula, visites turístiques, festes socials i reposats diàlegs dels personatges. Però sota aquesta aparença de banalitat va aflorant tot un cúmul de suggeriments, que una acurada posada en escena s'encarrega de potenciar. És la irrupció de la realitat dins dels esquemes del matrimoni burgès. Els apunts i les derivacions subjacents s'enllacen en un discurs fet d'intuïcions, que substitueix l'acostumada progressió dramàtica. Així és com Jacques Rivette va dir que la pel·lícula havia aconseguit fer avançar deu anys el cine. I no és tan sols que vagi influir en la nouvelle vague, i vagi ser elogiada per un home tan allunyat ideològicament de Rossellini com Godard, sinó que és ben clar que Antonioni se'n sentia amarat quan emprenia la trilogia de la incomunicació, i també és palesa la influència en alguns films de Bertolucci, Wenders, Olmi i Pialat.

Abans d'aquest Rossellini, un film era la posada en imatges d'un guió. Després, el cine ha pogut ser una recerca en els mateixos moments que s'està rodant, unes sensacions, una experiència. Hi ha un atzar, com quan van descobrir els cossos cremats i enllaçats d'aquelles víctimes de l'Etna. Hi ha contínues troballes en l'actitud de la Bergman, llavors esposa del director i, finalment, hi ha el reconeixement d'un moment de gràcia, tan terapèutica com vulgueu que sigui, sorgida de la fe del poble.