Per a tots era la Maria Pilar, "però quan vaig entrar a la ràdio l'Antonio Serrano em diu: "como te llamas?". "Maria Pilar". "Que largo, lo vamos a dejar en Pilar".

Va ser abans persona de teatre que de ràdio.

És el que m'agrada més de la vida. El meu tiet havia tingut la companyia Almendros Ferrer, la meva mare va actuar a l'Ateneu, el meu pare als Carlins, i jo vaig començar de nen Jesús als Pastorets. Però als disset anys em van dir si em feia il·lusió una prova a la ràdio. Vaig anar-hi, em van dir que sabia parlar i llegir, i hi vaig entrar a treballar. Però el director de llavors, en Josep Mira Pons, havia tingut problemes amb gent que feia les dues coses i el deixava plantat el cap de setmana, i em va dir que una cosa o l'altra. I del teatre no en menjava. Al cap d'uns anys vaig poder-hi tornar, però no actuant cada setmana, sinó dirigint un grup juvenil. I he anat fent coses, perquè no puc deixar-ho.

Va acabar ajuntant les dues coses i dirigint els seus tertulians en una obra de teatre.

No només ells. Hi havia força més gent, a l'Auca de la Llum [obra teatral en què van participar l'alcalde, regidors i altres persones conegudes de la ciutat, l'any 2007].

Com era la ràdio de quan tenia disset anys i va fer la prova?

La que hauria de continuar sent i no és: una ràdio en què la imaginació estava per damunt de tot. Però, alhora, certes notícies encara no es podien dir, i per fer una entrevista havia de demanar permís al director i que autoritzés el qüestionari. Feia un magazín de set a vuit del matí, que ja llavors es titulava Bon dia, Catalunya, i podia dir el temps, discos dedicats, el santoral, concursos i efemèrides, però aquí s'acabava. Un dia a les efemèrides vaig parlar de "l'assassinat de Lluís Companys", i va semblar que s'enfonsava el món.

De qui va aprendre?

De l'Antonio Serrano, de l'Amador Díaz -que em feia plorar i tot- i sobretot del Vicenç Comas, que era el més didàctic i periodista. Era gent capaç d'una cosa que avui costa de trobar: posar-se davant d'un micròfon i improvisar durant una hora, sense guió i dient coses coherents amb un vocabulari culte i extens. Quan vaig fer el primer stand-up a la tele [intervenció d'un reporter mirant a la càmera], el realitzador es va quedar parat perquè ho fer de raig i sense errors. "És que en ràdio no em deixen equivocar-me", li vaig dir.

És cert que, quan va començar, el disc "Opus10" de la Trinca estava vetat?

De la Trinca estava vetat tot. Ni tan sols no n'hi havia els discos a la discoteca. I hi havia cançons d'altres músics amb l'etiqueta de "no radiar": en recordo d'en Llach i d'en Pau Riba. Les coses no van canviar fins als anys vuitanta, i el gran esclat arriba quan Amador Díaz esdevé director. Llavors es comencen a fer informatius d'una hora, moltes entrevistes... Jo vaig entrar a informatius a final dels vuitanta, i penso que de llavors fins al 2000 han estat els millors anys del periodisme. Ara està fatal. Llavors anàvem a les rodes de premsa i metrallàvem amb preguntes. Ara no es pregunta res, semblen classes de dictat.