Núria de Gispert va passar a Carme Forcadell una carta que abans havia rebut d´Ernest Benach, qui l´havia obtingut de mans de Joan Rigol, i aquest abans de Joan Reventós, i el socialista de Joaquim Xicoy, qui la va guardar en lliurar-li Miquel Coll i Alentorn, que la tenia perquè n´hi havia fet custodi Heribert Barrera.

Tots ells són els presidents del Parlament de Catalunya des de la restauració democràtica del 1980 i la missiva en qüestió és un dels documents més emotius que l´interminable exili franquista ha llegat a la posteritat. L´autor és Francesc Farreras i Duran (Manresa, 20 de març del 1900-Cuernavaca, Mèxic, 13 de novembre del 1985), que va ser l´immediat antecessor d´aquesta llista de càrrecs electes amb la particularitat que mai va poder exercir perquè va ostentar l´honor a l´exili.

En la lletra enviada des de l´altra banda de l´Atlàntic abans de les eleccions, Farreras passava el testimoni preservat durant la dictadura: «en constituir-se el nou Parlament de Catalunya creiem que els qui hem mantingut el primer Parlament, amb penes i treballs i a costa de grans sacrificis, ja podem renunciar al nostre càrrec, amb tota la dignitat amb què el sostinguérem des del 1932».

Exili mexicà

En una entrevista realitzada per Joaquim Aloy i Jordi Sardans, publicada per Regió7 els dies 22 i 27 de novembre del 1980, Farreras explicava que es va exiliar a Mèxic on «hi havien els cosins del meu pare que havien emigrat quan la guerra de Cuba». Un cop allí, va poder comprar una farmàcia: «a l´acabar la guerra, la venguérem per estar a punt per a retornar a Barcelona, però Churchill mantingué Franco i adéu il·lusions de retorn». Com en el cas de moltes altres persones que van fugir de la dictadura, l´esperança del retrobament amb la seva terra es va estroncar després de la Segona Guerra Mundial. El diputat manresà no va tornar a trepitjar mai més Catalunya.

Francesc Farreras i Duran es va titular com a enginyer agrònom, va ser professor de silvicultura (gestió dels boscos), propietari rural, periodista i polític, tal com es pot llegir al web www.memoria.cat. El 1916 va fundar la Joventut Nacionalista de Manresa i va seguir una trajectòria política que el va dur de militar a Acció Catalana a fer-ho a Esquerra Republicana de Catalunya un cop proclamada la República el 14 d´abril del 1931. Francesc Macià el va nomenar secretari de la conselleria d´Agricultura, Ramaderia i Boscos de la Generalitat, de la qual ell mateix n´era el titular.

Farreras i Duran, Antoni M. Sber , senyor Rovira, president de l'Orfeó Català a Mèxic, i Josep Tarradellas. FOTO: Arxiu Comarcal del Bages

El 1932, Farreras va ser elegit diputat al Parlament català i, posteriorment, va exercir com a president de la Comissió de Pressupostos i Finances i, també, d´Administrador delegat de la Caixa d´Estalvis de la Generalitat (1936). El 7 d´agost del 1954, a Ciutat de Mèxic, minuts abans que es proclamés Tarradellas com a president de la Generalitat a l´exili, se´l va escollir per ocupar el mateix càrrec del Parlament. El manresà va mantenir encesa la flama de la institució fins a la constitució del primer Parlament de la Generalitat restaurada, l´abril del 1980. Farreras va enllaçar la cambra elegida democràticament el 1932 amb la que va sortir de les urnes ni més ni menys que 48 anys després.

«La història no li ha fet justícia», assegura el cardoní Dani Sala, codirector amb Núria Sala d´un projecte de documental produït pel segell bagenc E2S sobre la trajectòria de Farreras, una iniciativa que «està en stand-by per falta de finançament». Tot i el suport de l´Ajuntament de Manresa i el Parlament, confien que TV3 s´hi acabi interessant. Una situació que exemplifica l´escassa fortuna que la figura de Farreras ha merescut en la memòria del catalanisme.

Investigadors manresans amb una trajectòria reconeguda en l´estudi de la història de la Catalunya del darrer segle com Joaquim Aloy i Joan Esculies han manifestat la necessitat que des de l´Ajuntament o alguna institució es faci el gest de dotar una beca per a un estudi exhaustiu de la vida i l´obra que desemboqui en la realització d´una biografia a hores d´ara inexistent. Bé la mereix un home que, en l´esmentada carta de l´inici d´aquest article, va concloure: «És clar que ens dol la indeguda persistència de les diputacions i dels governs civils, però creiem que les noves institucions que ara comencen faran la labor que calgui per a demostrar que mereixem ésser un poble lliure i que la nova Generalitat és l´única representació de Catalunya».