Jordi Carrillo: 'YouTube m'ha salvat la vida'

Ara bé, fa un parell d´anys es va introduir a YouTube: «i això ha estat el que m´ha portat d´èxit». El seu canal El Rincón de Giorgio (amb el seu nom en italià perquè la versió en català ja estava agafada) suma a hores d´ara més de 3,1 milions de subscriptors. Hi ha penjat 410 vídeos, que han rebut més de 400 milions de visites. Convertit en un dels youtubers en castellà més vistos del món, no pot fer tres passos sense que l´aturin pel carrer: «qualsevol persona jove em coneix. Aquí al davant del diari m´he topat amb una parelleta i ja m´han demanat de fer-nos una foto».

Què el va portar a entrar al món de YouTube?

Vivia a Madrid i estava una mica cremat del món dels càstings, d´haver-te de buscar sempre les garrofes, d´haver d´anar al darrere de tothom perquè em donessin una oportunitat. Havia fet coses en moda i no m´anava malament, però no era el que jo volia fer. I el cas és que coneixia YouTube, però no sabia que hi havia gent que es dedicava a fer vídeos i que realment se´n podia viure. Ho vaig descobrir per casualitat, buscant alguna cosa de videojocs. Vaig començar a mirar nois que parlaven, que feien bromes... i que tenien centenars de milers de visites. I vaig pensar: «i per què jo no? Sóc una persona que té facilitats per comunicar, que m´agrada fer riure, els videojocs, la música... Puc connectar amb la gent». I em vaig decidir a provar-ho. Els inicis van ser durs.

Ja tenia la idea d´aconseguir un nombre important de seguidors?

Vaig fer dos intents. El primer va ser a l´abril de fa dos anys i vaig penjar dos vídeos i ho vaig deixar, perquè no sabia realment com anava, com fer que em veiessin... Gairebé va ser un experiment, al que no vaig donar més importància. També en aquell moment vaig trobar un parell de feines d´actor. Però vaig anar veient que el tema evolucionava, i al juny vaig pensar: «no et rendeixis, com a mínim, intenta-ho». I m´hi vaig posar seriosament i vaig començar a fer tres videos setmanals amb molta regularitat, sense fallar.

Fer de youtuber és una feina?

Totalment. Quan vaig començar, ja sabia que, d´això, se´n podia viure. No és el cas dels primers youtuber que, quan no es monetitzava res, era un hobby. Jo, a més a més de hobby, tenia clar que volia que això fos una feina, i una manera de viure.

Per ser un youtuber, és tan fàcil com penjar un vídeo?

No, de fàcil no en té res. Ser youtuber és molt complicat. És com ser futbolista: tothom pot ser-ho, no? Però ser un bon futbolista és molt complicat. Aquí igual. El que s´ha de fer sembla molt senzill, però no ho és tant. Bàsicament un youtuber és una persona que es grava, fent el que sigui, absolutament el que sigui (jugant a jocs, petits esquetxos, receptes de cuina, tutorials de maquillatge...), i penja els vídeos a YouTube, monetitzant-los a través de Google o networks, empreses que et fan d´intermediaris. Però al final qui et paga és Google d´uns anunciants que posen anuncis als teus vídeos. I a través de les visites d´aquests vídeos, guanyes diners.

Va crear el seu canal amb un temàtica concreta? Ha evolucionat?

Jo ara tinc més de 400 vídeos, és molt material. I hi ha una evolució. Moltes vegades es queixen: ja no fas el que feies, has canviat... I sincerament, no recordo el primer que vaig pensar, volia que els videojocs fossin una part important del meu canal, i l´humor. I potser ha evolucionat més per l´humor, amb vídeo-reaccions de vídeos cutres, fent-ne l´anàlisi, esquetxos de diferents tipus... També de tant en tant faig vídeos de terror. Tenia claríssim que no em volia estancar i, sempre que alguna secció ha triomfat molt per sobre de les altres, m´ha fet por. No vull que em coneguin com «El tio de... pam!». Crec que és un dels canals famosos, del món en castellà, més variats que hi ha. De fet, mai saps què hi haurà.

Què és el que ha triomfat?

Al principi, la secció que més èxit va tenir es deia 'Lo mejor y lo peor', que analitzava youtubers coneguts, el que em podrien fer ara a mi que sóc un dels youtubers grans, sempre des d´un punt de vista que intentava ser objectiu, sense posar-me en res personal, i amb sentit de l´humor, amb paròdies. Això va ser el meu primer èxit. Però el meu èxit aclaparador van ser les vídeo-reaccions, a finals del 2014, quan el meu canal va explotar d´una manera bestial. Durant uns mesos va ser un dels canals que més va créixer del món.

Des de l´inici ja s´hi va poder guanyar la vida?

No, no. El meu cas ha estat excepcional. Al principi no guanyes res, fins i tot perds diners, perquè et compres una càmera... El 99% de youtubers no guanyaran gairebé res: 30, 40 euros... Acaben tots frustrats. Jo vaig pensar: «aguanto, aguanto i, si triomfo, ja serà una altra cosa». T´hi guanyes la vida a partir de cert nivell que no sabria dir, perquè cobres per visita, no per subscriptor, però sol anar relacionat. Potser a partir de 300.000 subscriptors ja pots començar a tenir un sou maco; i quan estàs als nostres nivells és un treball excel·lentment remunerat. Però només hi arriben el 0,5-0,2% de youtubers.

És una molt bona feina per fer tres vídeos la setmana, no?

Aquesta és una concepció errònia per part de la gent que no coneix la feina. Qui ho coneix ja diu: «aquí hi ha molta feina al darrere». Perquè hi ha gent que només es grava i tal qual ho puja. A mi això no m´agrada. Així que per fer un vídeo hi ha molta feina, perquè nosaltres ho fem tot, som home-orquestra: tinc una idea, em faig un guió, gravo -que és el que menys em costa perquè hi tinc facilitat, però ningú et treu una hora, o tres o quatre en el cas dels més complicats?, i llavors ve l´edició, el nucli dur, i perfectament se´n pot anar a les 4 hores i a un màxim 10. I això en cada vídeo. Llavors jo realment no he treballat mai tant com ara. Si això li sumes les feines extres que et dóna YouTube, les portes que t´ha obert, que són nous projectes fora d´aquí... Estic molt enfeinat, però el sou t´ho compensa. I tampoc és la feina més horrible del món. Si no m´agradés seria una tortura, perquè estar-te hores davant d´un ordinador editant fins al mil·límetre un vídeo, pot ser un conyàs.

En guanyar-se bé la vida, apareixen xifres a Internet del que pot cobrar. Diuen que 7.200 euros al mes...

No poden saber exactament què cobrem, perquè no tenim un fix. És a dir, cobrem per visites i després per una cosa que es diu CTM, que és que per cada 1.000 visites tens un preu, però depèn totalment del teu canal, del que ha pagat cada marca per publicitar-se allà. Per tant, és impossible de dir el que cobres. Poden dir que cobro entre 7.000 i 100.000 euros, són uns barems amplíssims.

Li molesta que es parli d´això?

No, no m´he d´avergonyir de tenir un bon sou per entretenir, en el meu cas, cada mes més 30 milions de persones. Aquest tipus de feines van compensades amb la gent a qui arribes. Si arribes a molta gent, cobres molt, perquè tens molta influència, perquè entretens a molta gent.

Com va començar a notar la popularitat i què li ha comportat?

La vaig començar a notar en acostar-me al milió de subscriptors. Però el més bèstia ha estat en el darrer any: vagi on vagi i hi hagi gent més o menys jove, entre 15 i 30 anys, sé que em coneixeran i em demanaran de fer-nos fotos. Ho porto bé, no m´amago. Però a vegades noto la pèrdua d´intimitat. I és un tipus de fama que per molta gent és amagada: encara no saben què faig ni saben què és YouTube.

Proposa entreteniment en un espai políticament incorrecte: borratxeres, prostitutes, pits...

És el tipus d´humor que a mi m´agrada. M´agrada des del surrealisme dels Monty Python a American Pie, i també l´humor gamberro. I faig el que a mi em faria riure. Aquests temes em semblen atractius i és veritat que funcionen bé, perquè tot el que és més morbós atrau. I jo no he fet moltes coses, que sé que tindrien èxit, perquè no m´han agradat. Com parlar d´un joc Minecraft, que odio, però que té molt d´èxit. Però si hi ha un tema que m´agrada, i a més és comercial, no em penso privar de fer-lo. I també tinc clar que no estic aquí per educar a ningú. No sóc educador, entretinc.

Sony el va convidar a la presentació d´un producte per a Play Station a Londres. Ha fet una gira per Xile i Argentina amb altres youtubers actuant davant de 30.000 persones. Quan li van començar a arribar aquestes propostes?

Les invitacions comencen quan ets gran i tens molt de poder. Més que youtubers, ara ja som 'influencers', una persona que influeix a una massa, sobretot a través d´Internet, en xarxes socials, com Twitter, que és molt potent. I em vaig acostant als 4 milions de seguidors... Com més gent tens, vénen marques més grans. En el meu cas, tinc uns representants que em fan d´enllaç amb les marques. Però l´èxit ha estat tan ràpid, tant brusc, que m´ha sorprès una mica. A vegades sento que no dono l´abast.

Què li espera en el futur?

És tant complicat... Fa dos anys ningú m´hauria dit que estaria aquí. A mi m´agrada estar com estic: sóc el meu propi cap, no he de donar explicacions, però no em tanco a res. I sé que cine i televisió m´acabaran venint a trucar a la porta. Ja m´han fet un parell d´ofertes, però no m´han interessat. Saben que quan una persona és capaç de moure el que moc és que tens alguna cosa, magnetisme. I et volen perquè s´asseguren espectadors. Per això estava fart d´anar a càstings on eres un més i no podies demostrar res en 2 minuts. YouTube m´ha salvat la vida. Estava cremat i ja no sabia què fer, però vaig tenir la sort i l´habilitat de saber-me col·locar. Has de saber fer els vídeos d´una manera especial i has de saber destacar.

En català no hagués triomfat a Internet?

A You Tube hi manen dues llengües: anglès i castellà. I una llengua com el català, que és bastant minoritària, està condemnada al fracàs si vols tenir visites. Per això el meu canal és en castellà i tant de bo ho hagués fet en anglès, però no m´és tant fàcil. I en castellà també tinc un públic espectacularment gran: crec que el 40% de subscriptors són espanyols i el 60% o més, de Llatinoamèrica. Allà sóc tan o més conegut que aquí.

Al seu canal, diu que és de Manresa?

Ho he dit cada cop que m´ha semblat de fer-ho. I, de fet, hi he rodat algun vídeo exterior, com una paròdia d´una cançó d´Enrique Iglesias que es diu 'El Perdón'. Jo la vaig titular 'El condón' i vam gravar a la Seu, al Barri Antic, al Passeig...