Pensin en Hawaii. Somriuen d´orella a orella? És, més o menys, el que va fer l´escriptor Màrius Serra (Barcelona, 1963) i la seva família quan van decidir passar un mes de vacances a l´arxipèlag, el 2005, en el 50è estats dels Estats Units. Les paradoxes entre el que es considera un paradís i la realitat dels grans complexos turístics; el mite del capità James Cook i les noves divinitats del segle XXI van derivar en una novel·la, Res no és perfecte a Hawaii (Proa) que va presentar a Manresa i que suposa el retorn de l´escriptor de Plans de futur, premi Sant Jordi 2013.
Quatre morts violentes en un hotel de luxe. No està malament per començar!
(Riu). La veritat és que amb un inici d´impacte volia marcar clarament que hi ha un problema en un espai tan aparentment paradisíac.
Res no és perfecte a Hawaii. I hi afegiria que enlloc?
Aquí hi ha la paradoxa. Hawaii és una construcció del paradís que tots tenim al cap com un lloc meravellós. Però a mi m´interessava trobar una història de corrupció urbanística, de conflicte ètnic, en definitiva, d´una societat normal.
Amb Magnum ja sabíem que Hawaii era un paradís amb alguns defectes. Els ha corregit i augmentat?
No els he volgut augmentar. De fet, tot el que passa podria ubicar-se a Lloret de Mar o Marina d´Or, per tant, es tractava de mostrar com la societat occidental viu a través del turisme un procés d´acceleració i artificialització.
Diu que Waikiki és una Marina d´Or a l´engròs?
La natura a Hawaii és meravellosa, en tot l´arxipèlag, però es viu en una paradoxa: d´una banda hi ha un turisme global, una mena de parc temàtic que tots podem associar a complexos turístics però també, com que és un lloc paradisíac i té una tradició de cultura hippie, també hi ha des de fa dècades el turisme alternatiu que, al final, acaba copiant el primer. Són les dues cares de la mateixa moneda i la moneda és el dòlar. Els uns són massius i convencionals i els altres han generat una indústria de la cosa alternativa venent sopars de duro.
Quan i per què visita per primer cop Hawaii?
Hi vam anar amb la família el 2005, amb el nostre fill malalt, gairebé com un repte personal. Ell tenia 5 anys. Intentaven viatjar i de sobte vam pensar: podem anar a Hawaii i tal i com ho vam dir vam somriure. Van ser unes vacances però també un repte i un xoc. No tot era tan perfecte i això va ser el germen de la novel·la. Després, la història de James Cook, amb la paradoxa fundacional de Hawaii, primer tractant-lo com un Déu i després matant-lo perquè, segons la seva religió ja no era l´hora del Déu de l´abundància sinó el de la guerra... em vaig obsessionar. Ja amb la novel·la molt avançada vam tornar novament un mes, el 2014, per les localitzacions. Encara que amb el Google Maps no ho necessites res no es mastega com quan ho vius.
De Cook li va cridar l´atenció la seva mort, que qualifica de xoc de civilitzacions.
L´últim gran descobriment colonial del planeta és el continent austral, on viatja Cook. I és allí justament on el maten. El xoc de civilitzacions està molt més documentat que els del segle XV, amb tota l´arribada de l´home blanc a Amèrica. En aquest cas té uns condicionants que el fan molt més útil per explicar el present. I això m´interessava.
Per què?
Hawaii és un estat dels Estats Units però alhora té una cultura mil·lenària, que ha estat aïlladíssima, també molt massacrada. Però ara és, també, una societat moderna. Tot això s´explica molt bé des del primer moment. La trobada amb Cook és anòmala. De ser tractat com una divinitat a morir davant del seus homes perquè la seva presència xocava amb el relat del mite fundacional de la religió hawaiana... Sobre aquest episodi s´han escrit moltes versions.
L´oficial?
L´almirallat britànic va mantenir el relat oficial, va controlar el relat, com fan tots els vencedors, explicant que Cook havia mort fent de mitjancer entre els britànics i els indígenes. I fins al 2004 no surt un quadre, que estava en mans privades, que mostra un Cook lluitant... Tot això va ser per a mi el motor per fer una novel·la que és contemporània però que té molt present això.
I ara, quines són les noves divinitats?
M´he esforçat a traslladar el segle XVIII al món contemporani, al 2009, quan passa la novel·la. La intenció era mostrar com les noves divinitats són tan falses com les del segle XVIII. Si ho traslladem a ara, la gran divinitat, el mite, serien les estrelles de Hollywood i els sacerdots són els periodistes estrella televisius que et van explicant el relat, aquells que gairebé tenyeixen la noticia amb la seva pròpia personalitat. Mitjancers que fan arribar al poble el relat del que passa. Això és clau en la novel·la.
Alguns personatges podrien tenir nom propi, oi?
(riu). Sí, no els diré però tots els reconeixem.
Que tenen en comú Hawaii i Catalunya?
La necessitar i voluntat d'autodeterminar-se; la capacitat de mantenir una llengua i que són dues societats molt pròsperes però colonitzades amb un model turístic bastant similar.
Turisme i sostenible són antònims?
El turisme és una icona d´aquesta globalització: deslocalitza el lloc. I és voraç perquè està fonamentat en el creixement constant. Erosiona les cultures i modifica la realitat. Jo exagero una miqueta les coses i m´invento una teràpia... però qualsevol dia la trobaré a internet. La idea era satiritzar una mica elements que ja existeixen.
Sabem que els paradisos no existeixen però quin és el seu paradís?
Una vall molt fèrtil de Hawaii, Waipio. Espero trigar molt a morir-se però seria el lloc on m´agradaria que llencessin les meves cendres.
