Després de patir i de suportar un infern durant molts anys, l´Albert ens ha deixat. Els qui hem seguit el procés degeneratiu que se l´anava menjant hem patit al seu costat impotents. Quan un amic pateix tant no saps què has de fer més enllà d´amagar-li la teva ofuscació i el teu desconcert. No tens paraules perquè les úniques que et vénen al cap són els estèrils desitjos que tot anirà bé. I per dir-li això és millor romandre al seu costat en silenci, un silenci impotent però comprensiu i càlid que serveixi per alleugerir una mica la seva soledat.

L´Albert ens ha deixat però ho ha fet amb tota la dignitat del món. Ha demostrat una extrema sensibilitat cap als qui el visitàvem tot dient-nos que no ens molestéssim que tots nosaltres teníem prou feina. Però hi ha moments que no tens millor feina que la d´acompanyar un amic i ho fas amb les ganes d´alegrar-li, si és que és possible, alguns moments de la seva trajectòria professional, de la seva història personal i també, és clar, de la seva cruel i impertinent afecció.

Durant aquests últims anys, l´Albert era capaç d'encomanar-te la poca energia que li quedava i ens ha deixat tot convidant-nos a afrontar la vida amb contundència ensenyant-nos que no és bo rondinar a cada moment per tot el que ens està passant. Una lliçó exemplar capaç d´estimular a aquells que massa sovint rondinem perquè tampoc no ens acabem de trobar bé del tot. Una lliçó de vida extraordinària que l´ha dut fins a la mort. Perquè ell tenia molt clar que la vida cal viure-la fins que te la prenen. Just fins a l´últim moment. Amb dignitat. Amb senzillesa. Amb humilitat...

Malgrat la tristor pròpia d'un desenllaç fatal, avui estic content, sí, perquè finalment l'Albert ha deixat l´infern del patiment i del dolor i s'ha endinsat definitivament en el repòs etern, en la pau tan desitjada... i tan merescuda. Descansa per fi, Albert!