Per a mi l´Albert Macià va ser un gran cop de sort. Va ser qui em va ensenyar els fonaments de l´ofici i, encara més important, em va ensenyar a estimar el periodisme en general i els diaris en particular. És una de les persones clau de la meva vida. Li estaré sempre agraït i celebro haver-li confessat així mateix. Però això només són vivències personals que brollen en un moment com aquest. No és important.

L´important és que l´Albert Macià va ser una de les quatre o cinc persones que va modelar el que ha esdevingut el mitjà de comunicació més important que ha tingut la Catalunya Central en dècades. Dit d´aquesta manera sembla pompós i grandiloqüent. No ho és. És simplement exacte.

L´Albert va tenir la idea del nom, va donar profunditat al projecte i el va elevar amb la seva mirada llarga, lúcida, enriquidora. Quan jo hi vaig entrar, amb el diari tendre però ja arrancat, conduïa la secció de cultura amb el delicat equilibri de qui se sap i se sent arrelat a la realitat més local però es veu i es vol obert al món, sense límits. El món de l´Albert partia de les pàgines de Regió7 i s´estenia d´Aute a Visconti, de Miró a Truffaut, d´Ajoblanco a La Repubblica, i només la desgraciada malaltia que li va escapçar la carrera i ha acabat segant-li la vida ha impedit que la seva empremta hagi estat no només profunda, sinó més llarga i més visible. Avui, si més no en un dia com avui, hem de dir que l´Albert, encara que ell mai no ho pretengués, i encara que se´n vagi amb un complet anonimat, va ser una persona important que ha deixat un fèrtil llegat en el diari que va col·laborar a crear i en les persones que vàrem tenir el privilegi de treballar amb ell i que, d´alguna manera, n´hem prolongat el pensament. Ell, en la seva exemplar senzillesa, no voldria cap reivindicació, però ha de quedar dit que se´n va un intel·lectual a qui molts devem molt. I ho diem ben alt i amb molt orgull d´haver treballat amb ell.