Nascut al Bruc (Anoia) l’abril del 1968, Jordi Coromina és llicenciat en interpretació per l’Institut del Teatre de Barcelona. Al llarg de la seva carrera, ha participat en prop de mig centenar d’obres i ha treballat amb directors com Mario Gas, George Lavaudant, Paco Mir, Joan Lluís Bozzo, Àlex Rigola, Ferran Utzet i Oriol Broggi, entre d’altres. L’any 2001, juntament amb el director i actor Pep Cruz, va crear la companyia PerVersions, que ha voltat per tot Espanya amb els espectacles Per-Versions, Còmica Vida i Top Model. Coromina també ha pres part en nombroses sèries de TV3, com ara Cites o Ventdeplà, i en pel·lícules com Bruc o Terra Baixa. A més, és director d’espectacles poètics, amb el músic i compositor Joan Sanmartí, així com director de propostes teatrals amb Jaume Boix. Recentment, ha interpretat Sir Wilfrid Roberts a l’obra Testimoni de càrrec al Teatre Raval. A partir del setembre, l’actor farà de Bàrtolo a Scaramouche, l’última producció de Dagoll Dagom.

Ha treballat en televisió, teatre, cinema... De tot el que ha fet, amb què se sent més còmode?

Si et sóc sincer, actuant. Estant a dalt d’un escenari és quan sento que estic a casa meva, ja que he passat més hores allà que no pas dins de casa. A més, el teatre també m’agrada perquè és on sento el contacte més directe amb el públic i sé que no estic sol. Tot i això, no puc oblidar que també m’agrada el cinema i la televisió, però quan en faig, la sensació és diferent. No ho sé descriure.

Satisfet amb la seva llarga trajectòria?

La trajectòria és la que és. La vi-da i l’experiència m’han ensenyat que, si t’entrebanques, t’has d’aixecar i tirar endavant. Res ha estat fàcil i he caigut uns quants cops. Tots els camins són difícils i, en l’ofici d’actor, encara ho són més.

Acaba «Testimoni de càrrec» al Teatre Raval de Barcelona i s’incorpora a la darrera producció de Dagoll Dagom, «Scaramouche».

La veritat és que no paro. Però millor que hi hagi feina. A Testimoni de càrrec he tingut un paper amb molt de pes, era el protagonista de l’obra, i això exigeix i desgasta molt un actor. Ara tinc ganes de seguir actuant, sí, però no amb un pes tan important de l’obra. Així que el paper del Bàrtolo al musical em va perfecte!

Joan Lluís Bozzo és el director del musical. És el primer cop que treballa amb ell?

Amb teatre i de manera tan directa, sí. És cert que amb el Lluís havíem treballat junts a la sèrie de Televisió de Catalunya, La memòria dels Cargols.

Quan li va arribar la oportunitat de participar en el muntatge «Scaramouche»?

Dagoll Dagom em va trucar per explicar-me que estrenaven un nou musical el setembre i creien que jo tenia el perfil per a un dels personatges, en Bàrtolo. Així que em van proposar que em preparés les proves del càsting.

Pensava que ja estava seleccionat?

Una mica. Quan em va trucar la noia de Dagoll Dagom i em va dir que havia estat seleccionat per interpretar el personatge del Bàrtolo, li vaig dir si era una broma (riu). Recordo que la seva resposta va ser clara i rotunda: no, a Dagoll Dagom no fem bromes quan truquem als actors. Som professionals. Em vaig quedar sorprès, no sabia què respondre... Era cert, formava part de Scaramouche.

Content?

Molt. Per a mi participar a un musical ja de gran és una oportunitat de conèixer un altre vessant de la professió. A més, tindré l’oportunitat de treballar amb joves actors plens de talent. De tot l’equip, espero aprendre’n moltíssim. Sé que l’energia i la il·lusió dels joves serà un dels motius per esforçar-me i fer que el resultat sigui el millor.

Nerviós?

No, de moment, no. Ara més que nervis tinc respecte per tota la feinada que em ve a sobre a partir de la setmana vinent. Però m’esforçaré el màxim i m’empaparé de tots els joves que formen l’equip.

«Scaramouche» és un comèdia musical on es barregen l’amor, l’odi i el poder... Però parli’ns una mica més del musical.

Scaramouche és un paral·lelisme entre la revolució francesa i el moment actual. L’obra pretén ser un punt d’esperança als mals moments que vivim i l’intent de canvi i de millora que es viu des del carrer. Tots plegats hem de mirar de canviar aquesta societat que ens fa la punyeta i que ens colla per tots cantons.

L’obra es basa en una pel·lícula. L’ha vist?

Sí. I la veuré els cops que calgui.

És d’aquells actors que mira la pel·lícula per preparar el seu personatge?

Orgullós et puc dir que sí, no me n’amago! Hi ha companys que no volen saber res de la pel·lícula quan preparen l’obra. Error! Jo penso al contrari, cal aprendre dels professionals. Al cap i a la fi, els actors el que fem és copiar, moltes vegades. Si més no, sempre miren la pel·lícula per saber si ho fan bé o ho fan malament.

I del personatge que interpreta a l’obra, Bàrtolo, es basarà amb el que ja hi ha fet?

I tant que sí! Compararé la realitat amb la ficció. I, és més, si en puc treure algun petit detall que m’ajudi a millorar, ho faré.

Com definiria Bàrtolo?

Ell és director d’una companyia de teatre que té una obsessió per actuar a París, en aquell moment, capital i referent de la cultura mundial. Bàrtolo és una persona ambiciosa que està disposada a fer el que sigui, i al preu que sigui, per aconseguir actuar amb la seva companyia a París, fins i tot, és capaç de vendre’s la filla...

Com està sent la preparació del personatge?

Encara no la tinc gaire clara. Vaig treballant i hi vaig pensant, però sense res pautat. Ara parlo amb l’un i amb l’altre, perquè m’ajudin i em donin idees i pistes de com s’imaginen el Bàrtolo. Però quan sàpiga com vaig engalanat, m’imaginaré més com és el Bàrtolo.

14 setmanes de treball, considera que són suficients?

Crec que no. Penso que Scaramouche és un treball d’una envergadura molt important. Però bé, el director mana i, si ell creu que sí, què he de dir jo?

I el futur?

De moment, seguir a dalt dels escenaris treballant o dirigint.