Caminant pels carrers de Barcelona és habitual trobar, aquests dies, diversos cartells d´un color vermell intens que, penjats als fanals, anuncien l´estrena de l´obra 'Scaramouche', de Dagoll Dagom, al teatre Victòria. En l´adaptació i direcció d´aquest nou musical de la veterana companyia hi ha participat un manresà: es tracta del polifacètic David Pintó (Manresa, 1977), director i dramaturg establert a la capital catalana des de fa temps. A Dagoll Dagom hi va entrar fa tres anys, i ja va formar part de l´equip que va donar vida a la revisió del clàssic 'Mar i Cel', fa dues temporades. Abans havia participat en la posada en escena del concert 'Flor de Nit' i en el musical del Super3. Recentment també ha treballat codirigint l´espectacle del Mag Lari 'Ozom', i ha creat dos musicals de més petit format, Mares i filles i Homes foscos.

D´on neix el projecte de «Scaramouche»?

Scaramouche neix d´una il·lusió d´Albert Guinovart. Des de fa molts anys, ell pensava que podria ser un gran musical, i el projecte estava en un calaix ple de carpetes que té Dagoll Dagom. Ara la companyia ha decidit que és el moment de fer-lo.

El musical es basa en la novel·la homònima de l´escriptor Rafael Sabatini, publicada l´any 1921, i en la pel·lícula de Hollywood dirigida per George Sidney el 1952. Coneixia la història?

Havia vist la pel·lícula feia molts anys, però el llibre me l´he hagut de llegir durant el procés de creació. El personatge principal és el mateix que hi surt, però en Joan Lluís Bozzo, director i autor del llibret, ha begut molt de La comèdia dels errors de Shakespeare i d´Els dos bessons venecians de Goldoni. En realitat, és una comèdia d´embolics molt clàssica, i això li dóna un punt d´universalitat.

L´obra està ambientada en la França revolucionària del segle XVIII. Hi ha algun paral·lelisme amb el moment actual?

Durant la Revolució Francesa, el tercer estat, que era el poble, no tenia cap mena de privilegi. I de cop i volta va lluitar perquè el tinguessin en compte i per poder tenir els mateixos drets que tenien el primer i el segon estat -la noblesa i l´Església. L´obra és, doncs, la lluita per aconseguir el que és just, i cadascú ho pot llegir com vulgui. No és un espectacle polític, però té molts nivells de lectura, i crec que el pot gaudir un gran espectre de gent. El Jesús Esperanza, que és el madrileny que fa l´esgrima de l´obra, ens deia: «¡ostras! Os ha quedado muy nacionalista, pero no está subrayado». Que tothom pugui interpretar-hi el que li sembli és el que fa de Scaramouche una gran obra.

La portaran de gira a altres ciutats?

De moment, estrenar ja és un repte i comporta molta feina. Si ho aconseguim, intentarem estar una temporada a Barcelona i després el destí decidirà cap on hem d´anar. Però fer gira serà complicat, perquè és un espectacle força monumental, i seria una matada traslladar-lo. L´escenografia és molt complexa.

Vostè repeteix en el paper d´ajudant de direcció que ja va fer a 'Mar i Cel'.

Sí, i també m´incorporo com a lletrista; m´he encarregat de posar la lletra a part de les cançons de l´espectacle. Això em fa súper feliç, perquè compleixo el somni d´escriure un gran musical. Encara que la meva porció és petita, la il·lusió és màxima.

Ho havia fet mai abans?

Sí, fa molts anys que m´hi dedico. Des del 2006 que faig adaptacions de temes de teatre musical i n´escric, i és molt xulo treballar amb la música de l´Albert Guinovart, perquè és un geni. Fa brillar les cançons i les eleva exponencialment.

Amb 'Mar i Cel' deia que ser ajudant de direcció era com casar-se amb algú. Ho manté?

Sí! Has de passar moltes hores amb el teu director. En Marc Sambola, un compositor amb qui he treballat, va dir una frase amb la qual estic totalment d´acord: perquè funcioni un equip hi ha d´haver admiració mútua. A mi m´és molt fàcil treballar amb en Bozzo perquè l´admiro molt, i n´aprenc, de tot el que diu. Penso que és un gran savi, i això em facilita molt les coses, perquè no les poso en dubte. El problema és quan ja et penses que ets més llest que l´altre; això ja fa trontollar la barqueta.

Què li ha aportat treballar a Dagoll Dagom?

Entrar-hi ha sigut una experiència preciosa, perquè en tres anys he fet una mili d´aquelles xungues. He après moltíssimes coses i m´he fet gran.

Com a director, creador i dramaturg, ha format part de musicals de petit format i també de grans produccions. Hi ha molta diferència?

Al final és una qüestió de maquinària i d´hores, però hi has de posar la mateixa entrega, la mateixa artesania i la mateixa dedicació. És com pintar un quadre: Picasso va pintar des d´una obra petita de l´època blava, que feia un pam, fins al Guernica. Com que has de cobrir molt més espai, has de dedicar-hi més estona, però la força i l´energia és la mateixa; has de ser conscient que estàs pintant una gran tela.

A més de participar en tot tipus de produccions, també ha fet tots els papers de l´auca. On se sent més còmode?

Vaig començar estudiant teatre, i havia sigut actor, però vaig descobrir que la direcció i la traducció m´agradaven molt. Cada feina té les seves parts excitants i les seves parts més avorrides. Traduir és una feina solitària, però quan sents les cançons és molt agraït, i et fa volar. Penses: «que xulo! No pensava que pogués arribar fins aquí amb aquesta lletra». El mateix passa amb dirigir: a mi m´encanta fer la direcció d´actors, però de vegades els processos són llargs i t´agradaria passar pàgina. I quan actues, el procés de creació és molt divertit, però fer funció cada dia no tant. Tot té els seus pros i els seus contres, però, en el fons, totes aquestes feines artístiques et fan créixer i et fan descobrir parts de tu que desconeixies o que no tenies explorades. De tot el que he fet, n´he après alguna lliçó, bona o dolenta, que m´ha servit per seguir endavant i per arribar.... vés a saber on hem d´arribar! [riu].

Hi ha alguna cosa que li falti fer en el món de l´escena?

I tant! Per exemple, m´encantaria dirigir una òpera o fer una pel·lícula musical. O treballar al món del cinema, darrere de la càmera. Sóc un tastaolletes i m´agrada provar qualsevol àmbit en què tingui l´oportunitat de créixer i aprendre.

La cultura s´està recuperant de la crisi?

Jo crec que tenim una bona salut, però encara tenim tos. Ens hem recuperat del refredat, però de tant en tant encara tenim una mica de ronquera. No obstant això, jo sóc optimista i crec molt en el futur; per exemple, aquest any a Barcelona s´estrenen sis musicals que conviuran en cartellera. Per a mi és un baròmetre molt important de com s´està redescobrint el gènere. Que hi hagi tanta oferta de musicals vol dir que, en el fons, algú pensa que això pot interessar la gent.