Les primeres imatges de Jackie apuntaven a un biopic centrat en la vídua del president John Fitzgerald Kennedy o, en el millor dels casos, una aproximació al paper d'una figura clau de la dècada dels seixanta. Però res de tot això: el film és un esfereïdor drama històric que retrata els clarobscurs de la construcció d'un mite i, també, la gestió emocional d'una pèrdua.

Dirigida per Pablo Larrain, autor de títols tan suggestius com No, Jackie comença amb un periodista arribant a casa de Jacqueline Kennedy per fer-li la primera entrevista des que va enviudar. Per descomptat que el reporter aspira a obtenir-ne opinions polítiques i furgar en la ferida dels seus comentats enfrontaments amb la Casa Blanca, però el que es troba és una dona dividida entre el que va fer i el que voldria haver fet, i al mateix temps víctima d'una etiqueta que parla del trist costum de la Història d'oblidar-se de grans dones més enllà dels homes que van ser al seu costat.

A partir d'aquí, amb un registre tan sobri i auster que arriba a desarmar, Jackie desgrana el difícil encaix de la protagonista en els ambients polítics, la duresa de comprovar que d'altres decidien per ella fins i tot com enterrar el seu marit i, també, la que deu ser la recreació del magnicidi més impactant que s'hagi vist mai en una pantalla. Les virtuts de Jackie es deuen al talent de Larrain per defugir la biografia a l'ús, però sobretot a una extraordinària Natalie Portman (nominada als Oscar) que demostra un cop més que és una de les millors actrius de la seva generació. Al seu costat, secundaris de luxe com Peter Sarsgaard, Billy Crudup, Greta Gerwig, John Carroll Lynch, Richard E. Grant i el gran John Hurt, en un dels seus darrers papers abans de morir.