Van començar fa deu anys i han publicat quatre discos: Els millors professors europeus (2008), 10 milles per veure una bona armadura (2011), Atletes, baixin de l'escenari (2013) i Jo competeixo (2016). Han passat del pop-folk a un pop més electrònic, però segueixen sent ells quatre dalt l'escenari. Repassem la seva trajectòria amb el baixista Martí Maymó coincidint amb el concert que ofereixen avui a la sala Stroika de Manresa. Ahir es va saber que aspiren als premis Enderrock 2017 per votació popular a millor artista, millor disc i millor cançó de pop rock. Com Doctor Prats.

L'Enderrock de la crítica considera Jo competeixo

Home, vam quedar segons...

Sí, i van guanyar The Gruixut's!

Va ser una nit trista, és veritat. Però el Sona9 és un concurs brutal. Havia estat en altres concursos amb d'altres grups i, en aquest, per guanyar havies de ser molt bo. I nosaltres no ho érem. The Gruixut's tocaven molt bé i mereixien guanyar.

Si a Hollywood fessin una pel·lícula de vosaltres, segur que començarien per aquest moment...

Hi va haver tensió, és veritat. Però a nosaltres ens va anar bé per aprendre. Allà també hi havia la Bikimel, que després ha fet discos molt bons. En el nostre cas, ens va permetre anar a uns estudis professionals com són els de Musicland, tocar al Mercat de Música Viva de Vic i a Razzmatazz, preparar un acústic per a una ràdio... Perdre tampoc no va ser tan dramàtic. Qui sap què ens hauria passat si haguéssim guanyat.

En tot cas, us podeu dedicar a la música...

Si m'ho haguessin dit fa deu anys, no m'ho hauria cregut. Estic molt content. Seguim sent quatre nois que ens agrada viure a la nostra ciutat, Barcelona, i fer discos i concerts. Això és tot. Fins al dia que deixem de tenir-ne ganes.

En aquests anys...

Hem après molt. Aquest últim disc l'hem gravat a Nova York amb el productor Jake Aron, que era baixista. A mi m'ha fet millor músic i millor intèrpret.

Quin és l'últim dia que es va emocionar?

Fa poc vam ser a Vilafranca del Penedès. Sortir i veure una sala plena de gent de 18 a 40 anys que sap les cançons de dalt a baix, emociona. L'octubre passat vam ser a Madrid, veure tanta gent passar-s'ho bé, fins i tot sense entendre bé les lletres... Això toca.

Ha plorat?

No he plorat mai dalt d'un escenari.

Els homes no ploren.

I tant que plorem!

Això que heu fet molts concerts: per la península, a Buenos Aires, Ciutat de Mèxic, Nova York, ara us espera una gira per Europa de deu dates...

En moltes ciutats de l'estranger vénen els catalans que hi viuen, però també gent de cada lloc. És una sorpresa. El que és segur és que seran quatre hores en furgoneta cada dia.

No posar-vos en política us ha anat bé?

A veure, no ens posem en política perquè els quatre no pensem el mateix en moltes coses. Hi ha la idea que un grup ha de tenir opinió i influència, i això no és política, sinó publicitat. La meva opinió no és més vàlida i jo no sóc més intel·ligent que tu. Jo formo part d'un grup i no tenim una opinió en general.

Hi ha grups que sí que en tenen...

I els felicito. La seva decisió no és pitjor que la nostra. Nosaltres fem cançons i ja està. Ens podria anar malament pel fet de no ser polítics, però en tot cas no és cap estratègia.

En Feliu Ventura diu: «si nosaltres fem cançó denúncia és perquè d'altres fan cançó renúncia». Com ho veu?

Molt bé, endavant. És la seva opinió. Però no em sembla bé estigmatitzar les coses. No hi ha cançó denúncia i renúncia, no és blanc i negre. Hi ha moltes altres opcions.

Per què s'ha d'anar a un concert?

Perquè escoltar música de l'altaveu d'un telèfon o fer-ho en un directe no és el mateix. Com tampoc no serà el mateix el concert del Kursaal, on la gent estava asseguda, al de l'Stroika, que és una sala on pots fer una cervesa... Els ànims són diferents, aquí pots ballar i anar-te animant! En una sala hi ha gent més jove.

Tocareu les mateixes cançons?

Fins i tot això canvia: les que repetirem vénen més rodades, i n'hi haurà de noves. No sonen igual les cançons al començament de la gira que quan han evolucionat.

N'hi ha alguna que faci ràbia?

No, quan alguna ens fa més mandra, la traiem del repertori. Amb quatre discos, ara això ja ho podem fer!

Què diria a la gent que es pensa que la música ha de ser gratuïta?

Que encara que la consumeixis de manera gratuïta, no ho és. A dar-rere hi ha un ajuntament o una marca de cervesa. I en una sala de concerts, pagant una entrada permets que existeixi. Que hi hagi un circuit com les Cases de la Música és important. El dia que canvien una llibreria per un McDonald's, ens queixem. Si hi haguéssim anat a comprar, no ens n'hauríem de lamentar. Però vivim en un país on ens costa anar a concerts.

Fa pocs dies vau tocar a Barcelona amb un trio de saxos. Ho repetireu?

Potser sí, però és difícil. En aquest disc hi encaixava perquè hi ha saxos, encara que no es noti.

A la lletra d'una de les noves cançons surt la carretera de Manresa a Berga, però pronuncieu malament Berga. En directe ja ho teniu arreglat, oi?

Sí, això és que quan graves fas moltes preses. Al final va quedar aquesta. Demanem perdó! Tot i que a Berga ens van dir que no és tan dramàtic.

Que us depara aquest any?

D'entrada, esperar que a l'Stroika la gent s'animi i sigui un bon concert. Farem concerts fins a l'agost. I després, vacances i pensar si fem algun disc nou.

Res més? Algun dia hi haurà Manel, el musical

Espero que no, seria un error. Si veus que passa truca'm i diga'm que no ho fem.