Té només 24 anys, i una idea de futur molt clara: vol ser directora de cinema. En el seu camí per aconseguir-ho, Mireia Noguera (Sant Fruitós de Bages, 1992) acumula experiències que l'ajuden a obrir-se pas. Després d'estudiar Comunicació Audiovisual a la Universitat de Barcelona, va cursar el màster en Direcció Cinematogràfica a l'escola de cinema Bande À Part i va tenir «la sort» de topar amb el manresà David Victori, amb qui col·labora des de fa més de quatre anys compartint projectes com La Culpa o Zero. Però la jove santfruitosenca també ha tingut l'oportunitat de fer el salt al món de les superproduccions. I no una qualsevol: Juego de tronos, l'adaptació de les novel·les de George R. R. Martin. Els últims dos anys, Noguera ha format part de l'equip de producció durant els mesos de rodatges de la sisena i la setena temporada a l'estat espanyol.

Com arriba a «Juego de tronos»?

Per casualitat. Jo coneixia la coordinadora de producció de l'equip espanyol, perquè havia fet un parell de pel·lícules amb ella. No sabia que venien a rodar aquí; em va trucar perquè necessitaven reforços, i l'endemà hi anava.

Una autèntica sorpresa.

Als meus amics, quan els ho explicava, em deien: què dius!? La gent del voltant al·lucinava. A mi em feia molta il·lusió, sobretot com a experiència professional.

Quant temps hi va estar?

Hi vaig anar per primer cop fa dos anys, durant dos mesos -de setembre a novembre-, i aquest any passat vaig repetir, també durant les mateixes dates.

Li agradava la sèrie?

Sí, és de les meves sèries preferides. I treballar a la teva sèrie preferida no passa cada dia. Jo n'era fan des del primer capítol; l'he seguit sempre. Al principi, quan era allà, també al·lucinava, però després ho normalitzes i acaba sent una producció com una altra.

Quina era la seva tasca?

Feia producció, que a la pràctica vol dir fer possible el rodatge, controlar-ho tot i solucionar problemes. Jo portava el tema de l'allotjament; gestionava la reserva dels hotels i tots els canvis que hi havia, i preparava la informació de les poblacions on anàvem perquè l'equip estigués ubicat. Aquest últim any em vaig centrar en els permisos de localització i confidencialitat. A les produccions petites aquesta feina d'oficina la fa el mateix departament de producció general, però allà érem entre 600 i 700 persones i hi havia subdepartaments.

A quins llocs va viatjar?

El primer any vaig començar a Girona, després a Bardenas, Peníscola, Almeria... i el tancament del rodatge a Màlaga. Aquest últim cop només vaig anar a Càceres, dos mesos abans que arribés l'equip, per fer la feina de preproducció. Al meu subdepartament eren tots anglesos menys jo, però al rodatge hi havia força espanyols i érem una quinzena de catalans.

Ha de ser molt diferent treballar en una macroproducció que en un rodatge petit.

Sí i no. Al principi pensava que la jerarquia estaria molt més marcada, però la veritat és que no. Em va sorprendre positivament que tothom fos tan proper, tingués el càrrec que tingués. La productora mare és anglesa i hi havia gent que havia treballat en rodatges de Star Wars i films d'aquest estil. I és curiós, perquè em vaig adonar que la majoria de persones que treballen a l'equip de Juego de tronos no miren la sèrie.

I què li van semblar els actors?

Els actors, els veus als rodatges i també hi coincideixes a la ciutat, però no hi estableixes relació com amb la resta de l'equip. Fa dos anys, per exemple, tenia la caravana de l'actriu que interpreta el personatge de la Khaleesi (Emilia Clarke) davant de la meva. Si passaves per allà et saludava, però ells van a la seva i tu a la teva. També hi coincideixes a les festes que organitzen els productors de la sèrie; allà hi balles a un pam de distància i el context és més favorable per parlar. Tot és molt correcte i tots són molt simpàtics, però sense el fervor que hi ha a fora.

Com vivien el fenomen fan?

Aquest últim any van haver de suspendre una escena que es rodava en una platja de Biscaia perquè hi havia tanta gent que no es podia gravar. Fa dos anys, en una altra escena, es cremava un poblat, i l'endemà ja hi havia vídeos a Internet de gent que ho havia gravat des de lluny. Els anglesos comentaven que això, en altres països, no els passava. Hi havia molt fanatisme: tothom volia fer-se fotos i et demanaven si podien sortir d'extres. Algunes persones anaven a l'aeroport a esperar que aparegués un actor i el seguien...

Tot i això, aquest tipus de superproduccions solen estar caracteritzades per l'hermetisme.

Totalment. La informació que s'envia als treballadors està molt controlada i els guions estan gairebé encriptats; només els té la gent que hi ha de treballar. A més, firmes un contracte de confidencialitat i si l'incompleixes hi ha multes. No pots revelar cap informació sobre localitzacions ni res del que passa a la sèrie.

Com va ser la relació amb la gent de producció?

Al final t'acabes fent amic de les persones amb qui treballes, perquè estàs dos mesos sol, fora de casa, i quan acaba la jornada te'n vas a sopar amb ells. Era com una família i en cap moment hi havia pressió.

Repetiria l'experiència?

En tinc ganes perquè m'ha aportat moltes coses tant en l'àmbit professional com en el personal. Sobretot, ritme de treball, perquè hi ha tants elements per coordinar que has d'anar molt ràpid, i això et fa espavilar. A més, he vist des de zero com s'organitza una producció tan gran.