Ella és la protagonista del llibre. Una dona, la senyora Stendhal, que reuneix, en els silencis, les presències i les absències, en el que diu i en el que calla, la determinació moral dels valors de la llibertat, l'educació i la justícia. Som a la postguerra, en un petit poble a peu de les Guilleries, el 1942. Els bàndols estan marcats i el destí del Lluc, un nen orfe, queda lligat a la família Stendhal: a la saviesa de l'avi Dídac, a la rebel·lia del germà gran, el Dani, i a l'amor i a la fèrria voluntat de la seva mare adoptiva. Aquesta «mirada infantil sobre la postguerra» que narra Rafel Nadal (Girona, 1954) a La senyora Stendhal ha encadenat en un mes quatre reedicions i 25.000 exemplars venuts. Convidat per Òmnium i Parcir, Nadal va presentar la novel·la a Manresa.

Si li dic que escriu amb molta sensibilitat, què en pensa?

Ho dius perquè per a algú podria ser un retret? Per a mi és un elogi. M'agrada escriure amb sensibilitat i en el llibre hi ha un punt de tendresa important per equilibrar la duresa del període. M'han dit que és el meu llibre més poètic, i crec que és veritat.

I, novament, una dona.

Les dones en els meus llibres són una mica una obsessió. A Quan érem feliços, eren la Teresa i la meva mare; a Quan en dèiem xampany, l'àvia francesa i les seves germanes; a La maledicció dels Palmisano, la Francesca i la Donatta però també la nonna Angela. Per què? Jo crec que aquestes societats del sud són clarament matriarcats. Aquí, quan acaba la guer-ra, els homes o estan morts o són a la presó o tornen a casa totalment desmoralitzats. I les dones, que igualment han patit la guerra, es carreguen la casa i el país a l'esquena. Dirigeixen econòmicament i intel·lectualment la família. Són les que fan estudiar els fills.

Però la gran història no sol parlar d'elles.

No, tot això és molt desconegut, sobretot la part de l'educació, aquesta intuïció femenina, aquesta adoració gairebé religiosa pel que en dèiem anar a escola. Això mereixeria una gran novel·la que jo no puc fer però que insinuo a través de la senyora Stendhan quan diu que en l'única revolució en què creu és l'escola i que només els guanyarem quan sabrem més coses que ells. Ella està convençuda que la batalla l'han de guanyar amb l'educació i imposant valors propis. En aquest sentit, el llibre és també un homenatge genèric a l'afrancesament de Catalunya en el món de l'ensenyament.

La senyora Stendhal pateix.

Sempre he volgut pensar que la síndrome de Stendhal no és només referida a la bellesa artística sinó que pot englobar la bellesa moral o interior, i en aquest cas, els ideals de la senyora Stendhal. En la duresa del moment ella aspira a mantenir uns valors morals: fer les coses ben fetes, jutjar amb justícia i no caure en el sectarisme. I sí, li comporta molt patiment.

Què li aporta a vostè la mirada infantil d'en Lluc?

Una mirada sense apriorismes i sense sectarismes sobre la post-guerra. En Lluc primer jutja moralment les coses en funció d'uns valors molt primaris, això està bé o malament, però no en funció de qui ho fa. De mica en mica aquesta mirada es va transformant i va descobrint que la violència ve d'una banda concreta i va prenent partit, primer pels qui el van acollir, els Stendhal, i després pels qui descobreix que són els hereus de la República. I acaba prenent partit pels perdedors de la guerra.

Els personatges conviuen entre el paisatge, els silencis i els secrets.

Sí. El paisatge és molt important, el portem a l'ADN, i els silencis són segurament la part moralment més ambigua de la novel·la. Algú podria acusar de culpables aquests silencis perquè desencadenen fets. Però si hi ha silencis és perquè els personatges descobreixen per ells mateixos que la revenja no substitueix la justícia.

Per què la postguerra?

És una època molt definida a la nostra memòria. I els nanos joves també tenen molt clar el període. A més, les guerres i les postguerres treuen el millor i el pitjor de la gent i per tant accentuen el caràcter dels personatges. Em permeten confrontar-los al seu destí.

El destí, la llibertat indivual, la responsabilitat col·lectiva, els bàndols... són temes que traspassen les seves novel·les.

Cert. M'he preguntat molt pel destí però m'havia quedat pendent saber què passa amb el paper individual de cadascú, fins a quin punt la responsabilitat la pots encolomar sempre al col·lectiu en conflictes com aquests.

I ha trobat el punt?

A La senyora Stendhal els meus protagonistes són republicans, els meus herois són republicans però els traïdors també són republicans i algunes decisions dels meus herois són equivocades. I això és el que m'interessava destacar també com a lliçó per a la gent jove: la gent ha de ser conseqüent amb els seus anhels i els seus objectius polítics. No hem de fer cas de les aparences, hem de voler conèixer a fons les coses i la gent.

Això és traslladable?

En el terreny Catalunya-Espanya, l'independentista ha de desitjar seguir el seu objectiu i el que vol fer la revolució social, també. Però això no vol dir que perdem l'autoexigència de mirar al cantó per saber qui ens acompanya en el viatge i de jutjar-lo en funció del que fa, no del fet que ve amb nosaltres.

Si tornem al llibre això és voler passar comptes, independentment del bàndol?

Jo el que vull és ser molt radical en l'elogi o en la condemna dels bons i els dolents partint del fet que per decidir qui és bo o dolent no podem fixar-nos només en l'adscripció a un bàndol, del qual ja fem un judici col·lectiu, sinó en cada persona.

Triï. Quin protagonista seria?

Per la veu narrativa jo estic molt en el paper d'en Lluc tot i que el meu personatge preferit és la senyora Stendhal. He volgut que sigui una imatge de la República sencera. Aquesta República que volia existir, que tenia un projecte d'alliberament de les classes populars. Com m'han explicat dotzenes de testimonis de diferents partits de l'esquerra catalana, en els primers dies de la guerra ja es va veure clar que aquell projecte tan ambiciós se n'aniria enlaire perquè en donaven la direcció als més violents. La imatge de la senyora Stendhal és la representació d'aquesta República que no va poder ser. Aquestes dones que es van carregar el país a l'esquena i van mantenir els seus criteris morals i de lleiatat a les idees. Aquests anhels que ens van traspassar i que han permès muntar un futur diferent tot i que ara amb la crisi ens l'estem carregant.