Les adaptacions teatrals al cinema sempre han generat controvèrsies més o menys vives. Un debat etern que reapareix irremeiablement amb la versió fílmica d'un prestigiós muntatge, presentat el 2010 a Broadway. Fences dissecciona les misèries quotidianes d'un escombriaire afroamericà que viu en un suburbi de Pittsburgh en els anys cinquanta; un perdedor que tingué, però, la seva gran oportunitat quan fou una promesa del beisbol. El film té un únic escenari (el pati d'una casa humil) i recull en llargs plans les confessions (i les derrotes) del seu protagonista i de la seva muller. El text original d'August Wilson (també responsable del guió) posseeix un interès i una qualitat indiscutibles, però el problema de la seva translació a la pantalla gran és que aplega els tics més perniciosos del teatre filmat.
I així, la càmera esdevé un testimoni impassible i la posada en escena, plana fins a uns nivells veritablement irritants, no aporta cap element expressiu als diàlegs. El tercer llargmetratge com a cineasta de Denzel Washington (després d'Antwone Fisher i The Great Debaters) és el més fluix de tots. Les interpretacions de la parella protagonista (el mateix Washington i Viola Davis), que encarnaren els mateixos personatges en els escenaris, són superbes i salven una pel·lícula visualment molt encarcarada. De fet, Viola Davis es va endur l'Oscar a la millor actriu de repartiment la matinada de dilluns en una accidentada edició dels premis. Però tornant al film: només la voluntat de divulgar la peça teatral d'August Wilson podria justificar l'existència d'una pel·lícula tan insulsa com Fences.
Estats Units, 2017. Drama. 139 minuts. Direcció: Denzel Washington. Guió: August Wilson. Intèrprets: Denzel Washington (Troy Maxson), Viola Davis (Rose Maxson), Stephen Henderson (Jim Bono), Russell Hornsby (Lyons) i Mykelti Williamson (Gabriel). Pantalles: Bages Centre (Manresa).
