Vivim connectats a les màquines i, a la vegada, desconnectats del que passa a l'altra cantonada de la península. L'escena musical portuguesa viu un dels moments més interessants, i qui en segueix la seva evolució des de fa gairebé dues dècades és Núria Piferrer (Barcelona, 1971). Névoa canta fados i fa més propera la música de Portugal com Miquel Pujadó ho ha fet amb la francesa, i Joan Isaac amb la italiana. Avui actua amb el guitarra Vicenç Solsona en el cicle El Club de la Cançó (21 h)
Quan va posar el peu a Lisboa per primera vegada?
Era el 1996, res a veure amb la manera com és ara la ciutat.
Els vols eren més cars!
Moltíssim. Només hi operava la TAP, ara hi ha les lowcost i moltes alternatives.
Lisboa està desbordada pel turisme, com Barcelona. Com ha vist l'evolució?
La diferència és que aquí ha estat així des dels Jocs Olímpics del 1992, allà en només deu anys. Els barris populars han deixat de ser-ho, s'ha gentrificat... És un drama, però respon a una dinàmica general que afecta moltes altres ciutats, fins i tot a Girona. La contradicció és que ha passat en un país que havia estat oblidat. Els ha vingut de cop, però ho noto cada vegada que hi vaig, fins i tot en l'aire.
Els Papa Topo tenen una cançó que diu Yo soy como Portugal, todos me descubren tarde y mal. Malgrat aquest turisme massiu, encara passa?
Encara. Portugal continua sent un gran desconegut.
Li agraeixen que difongui la seva música? Li donaran la Creu de Sant Jordi portuguesa?
Encara falten anys! Tenen una sensació agredolça amb això. No ho acaben de valorar. Al País Basc també hi ha María Berasarte, la Mísia també és mig catalana... Però això no ens ajuda.
Perquè el pop continua tenint més èxit?
Està en auge, és el que triomfa. Fins i tot un festival com el Cruïlla que va començar apostant per les músiques del món tindrà aquest juliol com a caps de cartell Jamiroquai i Pep Shop Boys. Han virat cap a un altre lloc. Les músiques d'arrel sempre han de fer un esforç més important.
En canvi, la qualitat artística de la música tradicional és més alta que mai...
És espectacular! Hi ha una explosió de gent amb molt de talent, idees, formació... Els qui els anys 80 recuperaven cançons tradicionals ho feien per militància. Ara ja són gent que ha estudiat i que ho fa en una altra dimensió.
Com ha vist l'evolució de la música portuguesa al llarg d'aquests anys?
A batzegades. El punt clau va ser Amália Rodrigues.
L'artista portuguesa amb més èxit!
Ella va fer que el fado passés de les tavernes als millors auditoris del món, com l'Olympia de París i el Carnegie Hall de Nova York. Va transcendir els seus límits.
Barrejant el fado amb d'altres estils...
Amb jazz, musicant poetes coetanis seus... Va ser una precursora.
Què va passar després?
El fado va caure en l'oblit perquè es relacionava amb la dictadura, com li va passar a la copla espa-nyola. Fins que els anys 90 va aparèixer gent com Mísia, Madredeus, Dulce Pontes... van reinterpretar el gènere i aquesta és l'onada on som ara. Artistes actuals com Deolinda, Ana Moura i Mariza segueixen aquesta estela.
La seva música ha seguit l'evolució de Portugal?
Com que no sóc portuguesa, he anat més a la meva. Vaig començar en un moment en què a Catalunya encara es desconeixia més.
El seu primer disc, Fados i fades, és del 2000.
Va ser molt intuïtiu. Després, al disc Mar de fado, vaig anar fusionant altres gèneres. El següent, Fado distraído, va venir marcat per un moment personal molt fort i vam barrejar-hi compositors clàssics com Satie i Bach.
Els primers discos els va fer acompanyada d'Eudard Iniesta. Després va publicar Entre pedres i peixos tota sola.
Va ser un canvi, vaig cantar en català perquè volia que el públic entengués totes les paraules, tot i que el disc el vam gravar a Portugal. Després vam gravar cançons d'Amália Rodrigues amb arranjaments de jazz, coincidint amb el desè aniversari de la seva mort.
I va començar a treballar amb Vicenç Solsona...
Que és l'etapa actual, on hem agafat cançons brasileres, italianes i de la canadenca Joni Mitchell que em fan pensar en el fado.
Per acabar: una novetat discogràfica portuguesa que l'hagi fet vibrar?
L'últim disc de Cristina Branco, Menina. Sempre ha cantat molt bé, però aquest disc està cantat com mai. És una de les millors!
