Albert Solé Bruset (Bucarest, 1962) observa, pregunta, enfoca i serveix la realitat a l'espectador en safata de plata. És un periodista de raça que després d'haver cobert diferents episodis de la caiguda dels règims comunistes es va submergir en el món dels documentals. El 2008 es va endur el Goya per Bucarest, la memòria perduda, on fa una recerca per descobrir el seu passat i el del seu pare, Jordi Solé Tura, un dels pares de la Constitució espanyola. Ara dirigeix la seva productora, Minimal Films. Un dels seus últims treballs, Jarabe contra el càncer, es podrà veure al Sense ficció de TV3 d'avui (21.55 h), un documental que mostra la lluita del cantant de Jarabe de Palo, Pau Donés, contra el càncer de còlon que li van diagnosticar l'agost del 2015.
A través de Pau Donés i d'altres pacients pretén desestigmatitzar una de les malalties que afecta més gent del món.
He intentat mostrar com cadascú s'enfronta amb els seus recursos a la malaltia. I Pau Donés ho fa amb una força que s'encomana, i vaig veure que això ho havia de traslladar a l'espectador. Són uns lluitadors per la vida.
El documental mostra les entranyes de la Vall d'Hebron i els professionals que treballen allà.
L'equip mèdic té una vocació que m'impressiona i que no trobes en gaires feines. Viuen situacions molt dures, cobren poquet i tenen moltes retallades. Però hi posen un somriure cada dia. Poder ensenyar aquesta realitat és com fer un servei social a la comunitat.
Escoltar i observar són els dos verbs més importants per a un bon documentalista?
Escoltar, observar i que aquesta observació et condueixi a fer-te les preguntes correctes. Aquesta és la clau. Si no et fas les preguntes bones no acabes buscant les portes adequades a l'evolució dels temes i no els acabes d'entendre. He intentat sempre conèixer les motivacions dels personatges, les circumstàncies que els envolten, les decisions vitals...
Es diu que la realitat supera sempre la ficció. És així?
Sempre. Només hem de veure el que està passant ara en la política internacional. L'única ficció que havia previst que Trump arribaria al govern eren els Simpsons. La realitat té la potència i la força que mai no tindrà la ficció, per molt bé que es faci.
Podem dir que el documental viu un bon moment?
Moltes ficcions incorporen el llenguatge del documental. Està en auge l'interès del documental per part de la societat. I, paradoxalment, estan a la baixa els sistemes de foment i del finançament del documental.
Per què?
Perquè molts mitjans estan dirigits per comercials. I acaben aplicant una lògica absolutament mercantilista als seus productes. I ja sabem que els documentals són pocs els que, de moment, generen molta audiència a les televisions. I les televisions acaben apostant per altres formes d'entreteniment molt més estàndard i comprovades.
El gran documentalista xilè Patricio Guzmán va dir que «un país sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotos». Hi està d'acord?
I tant. És la base absoluta del perquè es necessita aquest gènere. Amb la producció d'un documental estàs parlant de molts temes fonamentals: d'històries de vida, de la memòria, de la identitat. Qui no coneix el passat reproduirà els mateixos errors. I el documental et permet conformar projectes de futur.
Espanya ha maltractat aquest gènere?
Més que maltractar, no l'ha tractat bé, no l'ha mimat. I vas a països que sí que ho han fet, com França, i et mors d'enveja. La inversió cultural és deu cops la que tenim aquí. Han entès que el documental té un valor històric.
El Goya que va rebre per Bucarest, la memòria perduda
Sí, va ser un punt d'inflexió. És un documental autobiogràfic, que està fet des de les entranyes i des del patiment. Com se sol dir, sense patiment no hi ha creació. És un film que va transformar la meva vida i hi vaig fer una feina que per a mi va ser profundament curativa, que em va servir per posar en ordre els records familiars i anticipar la pèrdua del pare.
Com va reaccionar la família?
Quan vaig convocar tota la família per fer la projecció tothom patia i pensava «ara hem d'explicar les nostres intimitats obertament?». Al principi tothom se'n malfiava, però van veure que el documental ajudava molta gent a parlar obertament de les malalties com l'Alzheimer o del tema de la memòria històrica, i tu tens la sensació que estàs fent una funció molt noble i que permet obrir debats, sensibilitzar la societat, obrir noves portes i fer que la gent perdi la por de parlar de segons què.
El Goya pesa o és un al·licient?
El Goya no m'ha pesat mai. La llegenda negra diu que qui guanya un Goya no torna a treballar durant dos anys, però no va ser el meu cas. El que tenim de bo els que ens dediquem al documental és que ja vam néixer picant pedra i hem estat menys sensibles a la gran crisi que ha enfonsat el món de la cultura. No patim tant els grans èxits ni tampoc els grans fracassos perquè estem més acostumats a la velocitat de creuer i a picar pedra des de sempre. Vaig néixer picant pedra i moriré igual. I aquesta és una característica molt inherent dels documentalistes.
Documentals com La mente del violador
Sí, és una de les obligacions que tots tenim. Mirar-nos al mirall i preguntar-nos exactament quins són els nostres límits i fins on estem disposats a arribar per una bona història.
I fins on està disposat a arribar?
Sóc dels que es llancen a la piscina i juguen fort. Em ve molt de l'època del reporterisme. Hi ha gent que té molta més prudència, i jo la respecto moltíssim.
Vostè també és professor de documental del grau de Periodisme a la UAB, i un dels encàrrecs als alumnes és fer un documental sobre la passió. Què és per a vostè la passió?
Jo distingeixo la passió de l'esprintador i la del corredor de fons. Jo tinc la passió del corredor de fons. No tinc la necessitat i el desig salvatge per alguna cosa com la de l'esprintador. M'apassiona explicar històries i el documental és la passió a la qual dedico la meva vida. Però potser no tinc la intensitat que atresora l'esprintador.
