La por i la desconfiança són companys de viatge dels ciutadans de règims totalitaris que instauren el terror a la dissidència. La por del dirigent a la conspiració, la por del qui té una posició acomodada a perdre estatus i privilegi. La por del resistent a la repressió. En aquest clima té lloc la conversa entre Stanek i Vanek a casa del primer un dia qualsevol de la Txecoslovàquia comunista de la segona meitat dels anys 70. La trobada entre un intel·lectual que ha fet carrera dins dels marges de l'ortodòxia oficial i un antic col·lega que entra i surt de la presó per la seva lluita pels drets humans és l'eix que vehicula Protesta, una peça teatral de Vaclav Havel (1936-2011) inèdita en català i que fa estada a La Seca-Espai Brossa de Barcelona fins al 2 d'abril amb el manresà Carles Goñi (1977) en el repartiment.

L'any 1989, Txecoslovàquia va viure la Revolució de Vellut, que va liquidar la dictadura comunista, i Vaclav Havel, conegut per la seva trajectòria tant com a dramaturg com a lluitador per les llibertats, va assumir la presidència del país. Tres anys després, el país es va separar de forma pacífica en dos estats independents, la República Txeca i Eslovàquia. Però en el camí cap a la democràcia, la nació va patir una llarga opressió tutelada per la Unió Soviètica durant els anys 70. Un dels episodis més coneguts de la dissidència va ser la publicació del manifest Carta 77, que demanava al govern que complís el compromís de respecte als drets humans que implicava l'adhesió del país a la declaració feta per l'ONU.

El preu de la gosadia implícita en la Carta 77 no va ser més baix: el filòsof i referent moral Jan Patocka va morir durant un interrogatori policial, i el mateix Havel va ser condemnat a quatre anys i mig de presó el 1979. Un any abans va escriure Protesta, l'obra que tancava la trilogia teatral iniciada el 1975 i formada també per Audiència i Vernissatge, amb el tema de la llibertat dels individus com a motiu central. Inèdita en la nostra llengua, la peça del 1978 va arribar al públic català fa dos anys com a lectura dramatitzada a la Sala Beckett, i ara pren forma dramatúrgica sota el guiatge del director Jordi Casasampera i els actors Jordi Gràcia Vallès i Carles Goñi.

Protesta enfronta un intel·lectual comfortablement instal·lat sobre els rails per on el règim permet transitar i un dissident que persevera en el reclam de la llibertat. Però allò que l'espectador és convidat a presenciar no és tant un partit de tennis entre dos contendents, un exercici d'esgrima dialèctica entre dos punts de vista, sinó l'intent d'autojustificació d'un guionista de televisió que necessita la intervenció del seu vell company d'aventures per resoldre un conflicte familiar. L'actitud de Stanek oscil·la entre la súplica, la mala consciència i la defensa de la posició personal a través del desplegament de recursos retòrics i argumentals que converteixen un Vanek - alter ego del mateix Havel- més aviat tímid i respectuós en el frontó, que rep les pilotades del jugador.

El muntatge dura una hora, en la qual tant rellevants són els discursos de Stanek i les breus rèpliques del seu convidat com els silencis que s'estenen per la sala. L'amfitrió exposa els motius que el porten a sol·licitar ajuda però, alhora, necessita no posar en qüestió la vida comfortable que porta en el si d'un règim totalitari. Les paraules dites parlen tant com les absents i sorgeixen durant la conversa carregades de raons que en aparença no tenen. El muntatge transporta l'espectador a un moment cabdal de la lluita per les llibertats en la història recent d'Europa, protagonitzat per dos homes en crisi.

Protesta va ser prohibida per les dictadures prosoviètiques, però el seu llegat ha saltat per sobre de contingències històriques fins a convertir-se en un referent d'una vigència extraordinària que reflexiona sobre els mecanismes que treballen per «empetitir les persones», en expressió de Vanek. Si mirem al nostre voltant, ens adonarem que els totalitarismes que laminen els drets humans també exerceixen el seu poder sota la protecció de la democràcia.