N'hi ha prou amb un exemple. En qualsevol mercat d'antiguitats, exemplars en bon estat d'El Be Negre i Imatges són peces de devoció per a estudiosos i amants de la premsa històrica. Una edició original del 1931 de Nits de Barcelona és, directament, el sant Grial.
A diferència d'altres coetanis seus, el llegat de Josep Maria Planes sembla haver-se convertit en quelcom eteri, intangible. D'aquí que qualsevol materialització de la seva figura esdevé, automàticament, un motiu de goig.
És per això que l'exposició que s'inaugura avui a Manresa pren especial rellevància.
A diferència del bust de Josep Maria de Sagarra a l'Ateneu Barcelonès, la tomba d'Eugeni Xammar i el conjunt escultòric dedicat a Joaquim Amat-Piniella al Casino de Manresa, Planes no té encara un espai públic propi que ens serveixi de recordatori de la tasca que va dur a terme com a modernitzador de la forma i el fons del periodisme català dels anys 1930.
L'exposició que fins a mitjan abril acull la sala Espai 7 del Centre Cultural el Casino és, potser, una de les primeres aproximacions públiques que Manresa fa al seu fill il·lustre encara sense títol. Una oportunitat, per tant, de veure de forma real i social que el paper i la importància de Planes va més enllà de l'àmbit privat dels qui el reivindiquen. Així que, ja ho saben, vagin, llegeixin i gaudeixin de tot el que el personatge encara ens pot alliçonar. I, si us plau, com bé deia Planes sobre l'oci nocturn a la Barcelona que va conèixer, facin-ho tot bé i sense mostrar gaire pressa, no féssim un atemptat contra el decòrum.
