Marcos Franz (Mataró, 1993) té només 24 anys i acaba de treure el seu primer disc, Start. Per a la majoria de la gent, però, ell és l'inconfusible Gerard de Merlí, la sèrie d'èxit dels dilluns al vespre a TV3, que tornarà el proper setembre amb noves aventures del peculiar professor de filosofia i els seus alumnes. Mentrestant, Franz troba temps per dedicar-se a la seva altra gran passió, la música; dijous va ser a l'escenari del Voilà!

Havia tocat mai a Manresa?

Mai. És el primer cop que vinc. No he pogut veure la ciutat, però la gent és molt maca.

«Start» és el seu primer treball discogràfic. Com el definiria?

És difícil. És un àlbum no gaire conceptualitzat; no és com el mític The Dark Side of the Moon de Pink Floyd, que l'escoltes i és un recorregut. En el meu cas, cada cançó és diferent, perquè n'hi ha que les vaig fer als 17 anys, als 18 o als 23. Són 10 temes. L'últim, Amunt, el vaig escriure en una època molt difícil per a mi, i parla d'alliberar-se.

Escriu des de les pròpies experiències?

Sí. Només el tema MayDay, que és el meu preferit, és una història; parla d'un pilot que vol tornar al lloc on pertany. El single, Tot en ella, el vaig fer amb 17 anys. Estava enamorat de l'única noia amb qui he sortit; em vaig enamorar molt i em preguntava: i ara què?

En quin moment va decidir gravar el disc?

No ho esperava: va ser durant un rodatge de Merlí. Estava tocant el piano i una noia se'm va acostar i em va dir: que guai aquesta cançó, és teva? Fes-ne alguna cosa! Jo tenia uns quants temes, però no tenia contactes. Ella em va dir que el seu germà era músic i que em podia ajudar. Va ser un regal.

Havia fet música, de petit?

Sí, vaig estar tres anys fent piano, dels 5 als 8. Feia clàssic. A l'hora de fer pop-rock, això m'ha ajudat. Ho vaig deixar perquè la meva germana escoltava rock i jo pensava: vull canya. Ara me'n penedeixo. Sense la clàssica m'hauria estancat. No cal tenir passió per a cada estil, però s'ha d'escoltar tot.

Quins són els seus referents?

Mick Jagger, Jeff Buckley i Paul McCartney. Els Rolling Stones van ser el meu primer amor, i després els Beatles. Tenia 15 anys, i conèixer Jagger va ser un boom; volia ser com ell. El primer cop que vaig sentir Angie, vaig plorar molt i vaig pensar: quina meravella de cançó! Sempre he mamat molt del pop-rock britànic.

Se sent més actor que músic, o més músic que actor?

No ho sé; el temps ho dirà. Sempre he tingut molta passió per la música. Abans de conèixer els Rolling era un noi normal i corrent, confós i negatiu. La música va ser un xute de felicitat. En el fet de ser actor no hi ha hagut una passió tan bèstia, però m'ha servit per desbloquejar-me i despullar-me emocionalment. Gaudeixo de les dues coses i ho separo bé.

Li costa compaginar-ho?

No, perquè a Merlí només rodem durant tres mesos. La resta de l'any tinc temps per escoltar música, tocar i compondre.

L'èxit de la sèrie li ha obert moltes portes. Hauria estat igual sense «Merlí»?

Si no hagués fet Merlí no hauria conegut la noia figurant que em va presentar el seu germà. Si ella no hagués aparegut, si jo no hagués tocat el piano... res d'això hauria passat. A més, la sèrie em dóna el poder d'influir. Tinc molta gent que em segueix, i jo els dic: faig música, a qui li interessa? I de cent persones, potser vint pugen al vaixell. Amb la sèrie s'ha de reconèixer que és més fàcil. Sense Merlí hauria de començar de zero. Hi ha gent que ve als concerts perquè li fa gràcia veure el noi de la tele, però també hi ha gent que se sap totes les cançons.

Què pot avançar de la tercera temporada?

No em deixen dir res, és il·legal [riu]. Ara estem amb els assajos. En fem cada dia i són molt intesos i bojos. Comencem a rodar el 24 d'abril. Només puc dir que és l'última temporada i que m'agrada molt: ja estic més centrat.