La pedagoga manresana Eva Bach (1963) té molt clar que, si d'ella depengués, crearia la Conselleria de la Plenitud Vital i l'Alegria de Viure. Ho diu en el darrer capítol del seu últim llibre, Educar per estimar la vida (Plataforma Editorial), just després d'explicar el cas de Buthan, un petit regne situat al sud del Tibet que ostenta una Comissió Nacional per a la Felicitat en el Govern. No és un missage gratuït. Per a Bach, «l'alegria de viure hauria de ser el motor de la vida i de l'educació» i aquest és el tema que sobrevola el seu nou llibre. L'autora, reconeguda especialista en emocions, comunicació i relacions humanes, el presenta avui a Manresa, a les 19 h, a la sala d'actes de la FUB, acompanyada de Valentí Martínez, director general de la FUB, i de Jordi Vilaseca, director pedagògic de l'Escola Joviat.

El primer que diferencia Bach és alegria de benestar: «un benestar des del punt de vista de fites no vol dir que estiguem contents, que gaudim d'una vida plena. Parlem d'obtenir, tenir, arribar a... en comptes de fixar-nos en el sentir, celebrar, gaudir, assaborir, compartir...». Al capdavall, afirma, l'important no és el que aconseguim externament sinó interna.

«Tu tot ho vius molt, oi?». Aquesta és una frase que la pedagoga s'ha de sentir a dir sovint. I sí, Eva Bach viu. I si pot viu molt: «jo poso passió a la meva vida i a la meva feina. Llavors, quin és el sentit de la frase? Que les coses no s'han de viure gaire? Veig molta tristor, gent que s'arrossega per la vida i gent que fa del patiment una raó de ser. Sóc perquè pateixo i aconsegueixo atenció per aquest motiu; quan algú pateix li fem més cas que quan algú està feliç. No ens considerem amb permís per a la felicitat, per a l'alegria». En té la culpa l'educació religiosa? Per a Bach, la influència hi és, en especial amb el convenciment que «el paradís és a l'altra vida». Però no només. Sovint les persones, les famílies viuen episodis de vida que comporten que l'alegria i la confiança quedin «malmeses». I un cop trencada la «confiança en la vida no sempre som capaços de restaurar aquesta alegria de viure. Únicament aspirem a anar fent». Això, la pedagoga ho relaciona amb la sobreprotecció actual dels infants: «els mantenim en una bombolla perquè no esperem res de bo de la vida. I quan surten no estan preparats ni per al dolor ni per al gaudi».

No és fàcil sortir de la roda del desencís vital i massa sovint revestim el desencant, explica, amb «valors efímers que temporament ens fan sentir bé». Fins quan? Sovint quan «alguna cosa ens sacseja... i no sempre». En un país on el consum d'ansiolítics i psicofàrmacs és «alarmant» (sí, també en nens i adolescents), la solució, per a la pegadagoga, té a veure amb «educar d'una altra manera, fer éssers humans amb vides plenes. Els nens i adolescents tenen poques ganes de ser, gaudir, fer, estimar... Els tenim anestesiats amb valors com joventut, bellesa, èxit, poder, reconeixement, fama...». I fer-se preguntes no és fàcil: en una societat hiperconnectada tendim a «desconnectar-nos de nosaltres mateixos, evitar pensar».

Després de treballar amb infants a les aules, Bach va tenir clar que la seva feina s'havia d'adreçar a «pares, mares i mestres. Si aclarim els conceptes als adults estalviarem molts problemes als infants». Què és el més important? Transmetre a nens i adolescents que tots ells «tenen un tresor per oferir i aportar a la societat que els farà feliços, encara que no sempre sigui fàcil trobar-lo». I un consell per a pares i mares: que no es preocupin tant de les 'mates' sinó de quina mena de persona és el seu fill.

Educar per estimar la vida no és una lloa del camí fàcil. Com diu la pedagoga manresana, s'ha d'educar per estimar la vida... «malgrat tot». I aquest tot és l'adversitat. Si eduquem amb «desconfiança, amb por, remarcant que algú et trairà... com volem il·lusionar els joves?». Per a Bach, «darrere la desmotivació dels nens hi ha el desencant adult».

En aquest camí per veure la vida com un regal i no com una càrrega les paraules són importants. Bach aposta per posar «cor» a les paraules... i després a les accions. «Quan parlem d'educació, quan es defineixen els grans reptes, el llenguatge és tan tècnic, tan desproveït d'emocions, que no s'encén res a dintre. No hi surten mai mots com ànima, llum, color, vida... necessitem que les paraules siguin transmissores». Que eduquin per viure.