Els germans Sánchez Pardines governen la música del País Valencià. El Pablo ho fa posant una de les veus a La Raíz i Toni Panxo canta a Zoo. La Raíz l'avala un gran bagatge musical i Zoo aporta un bri d'aire fresc. Les seves lletres no deixen indiferent a ningú, són un clam a l'esperança i una crítica als nous vents que bufen a la societat. Zoo va estar fa dues setmanes a la sala Stroika de Manresa en l'estada organitzada per la Casa de la Música per preparar la gira del seu segon treball, Raval, que els conduirà per ciutats d'arreu de Catalunya i de l'estat espanyol. Avui hi actuen amb les entrades exhaurides.

Quines són les sensacions després dels dos primers concerts a València i a Barcelona?

Estàvem una mica nerviosos per com aniria tot però els primers concerts de la gira han anat molt bé. Les sales estaven plenes, hi havia molt ambient i és un plaer tornar a pujar a dalt d'un escenari i rebre l'energia del públic.

Després de Barcelona toca Manresa, amb les entrades exhaurides.

Volíem tocar en un lloc de la Catalunya Central i Manresa és perfecte per les condicions de la Stroika: és una de les millors sales que hi ha pel que fa l'acústica i ja en tenim moltes ganes.

Com va anar l'estada a la sala Stroika de Manresa?

Va anar molt bé, van ser tres dies d'autèntica convivència. Hi va haver molt bona relació amb la gent de la sala, ens van tractar molt bé i és un lloc ideal per preparar els llums i la posada en escena que durem a terme en un concert.

«Tempestes vénen del sud» va ser el vostre primer treball. Quina herència té «Raval» d'aquest primer disc?

Raval reuneix tota l'herència de Tempestes vénen del sud. Som els mateixos membres i tenim un bagatge que hem anat recollint en la gira dels primers anys. En l'àmbit artístic, el nou disc segueix la mateixa línia.

Però les lletres són més fosques...

Sí, hi ha una mica més de cruesa. Són composicions més obscures, un pèl pessimistes.

Com diu la cançó «Estiu», Zoo fa himnes?

(Riu), això va ser una vacilada que vam dir en la primera cançó. Nosaltres, com la resta de bandes, intentem fer himnes però és el públic qui ho jutja i és el públic el que ho decideix.

Amb la cançó «La mestra», feu una crítica al model d'educació franquista. I serveix per homenatjar la tasca de la professora Marifé Arroyo, una de les primeres introductores del valencià a l'escola pública.

La tasca de Marifé Arroyo l'hem viscut de ben a prop. Som del poble del costat, vam voler fer nostre la seva història i poder reviure-la cada cop que toquem el tema.

Hi

El cap per avall és una cançó a la qual tenim una gran estima. Va ser una aposta arriscada presentar el disc amb una cançó fosca com aquesta. Però l'experiència de rodar el videoclip va ser molt bonica i vam aprendre molt.

Vau actuar durant gairebé dos anys en més de 60 escenaris. Quin és el secret que amaga un bon directe?

Bona pregunta... (rumia). Diria que el secret és poder connectar amb el públic en cada concert. Però no hi ha una ciència exacta. Nosaltres intentem treballar molt i lligar tots els aspectes que envolten el concert, com els llums, l'escenografia i la posada en escena. Però com es fa per connectar amb el públic? No ho sap ningú, i això és el més bonic perquè ens motiva a seguir intentant-ho concert rere concert.