A Luis Oliveros (El Ángel de Budapest, 2011) li va arribar el guió d’El jugador de ajedrez ja adaptat per Julio Castedo, autor de la novel·la homònima. I li va agradar. Es va llegir la novel·la i va començar l’aventura que avui arriba als cinemes. A més, explica, «Julio és molt cinèfil i això és una sort: la novel·la té la seva vida i la pel·lícula en tindrà una altra». Rodada a Las Palmas i a Budapest, que ja coneixia del seu anterior film i de la sèrie Las aventuras del capitán Alatriste, la capital hongaresa simula una ciutat de París ocupada pels nazis; i és que filmar a la ciutat de la llum és complicat: «els permisos per rodar, després dels atemptats, cada cop es retarden més». La història i les interpretacions són, assegura, el plat fort d’una pel·lícula que busca «emocionar, fer pensar, sorprendre i entretenir. És el que volem tots, oi?».

Pel·lícula històrica? D’amor? De guerra? De supervivència?

De tot això. La història em va atrapar pequè parla de persones com tu i com jo en una situació extrema com és una guerra. Sobretot hem volgut ser honestos i que l’espectador es cregui el que veu.

I la simbologia dels escacs?

En moments com aquests les persones intenten seguir la seva vida aferrant-se al que més estimen i al que controlen. I Diego Padilla és i pensa com un escaquista. Al llarg del film es veu com els seus actes estan mesurats per aquesta faceta. Intenta anar un pas endavant, moure bé les seves peces. Per sobreviure.

I això es percep, a la pel·lícula?

Sí, les partides d’escacs són importants. La supervivència es narra a través d’elles.

Què té el personatge de Diego?

Que malgrat ser un campió d’escacs és una persona normal a qui se li trastoca la vida per culpa de la guerra. És el que viu actualment molta gent i el que van haver de viure els nostres avis, per exemple. Gent normal amb vides trencades.

Un paper complicat?

Sí, en una pel·lícula complicada. Marc la sosté. El seu és un personatge que passa el calvari de quatre anys en una presó nazi. I surt transformat. Com la resta.

Tenia clar a qui volia per els papers?

Vaig començar de zero. No m’agrada llegir el guió pensant en actors. Sóc de càstings. És un film amb un elenc internacional i sempre pateixes per si no l’encertes. Però la feina dels actors ha estat un regal.

Diuen que millor no rodar ni amb nens ni amb animals. I aquí debuta la navarclina Iris, de 6 anys.

Sí. Però l’Iris és meravellosa. Hem tingut molta sort perquè amb el Marc i la Melina es va establir molta empatia. Eren com una família.