N'hi ha del Valle de los Caídos i de Venècia, d'arcs de triomf, carreteres i el Pompidou, de gats, roses, cactus, nits, museus de cera i camps de minigolf. Fanals, escales, cignes, púlpits i restaurants. La diversitat de postals de la col·lecció d'Oriol Vilanova (Manresa, 1980) abasta un centenar de categories que des del febrer folren les parets de la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona. L'artista bagenc, que ha exposat en escenaris com la Fundació Miró i el Museu d'Art Contemporani de la capital catalana, protagonitza la mostra titulada Diumenge en homenatge al dia de la setmana que dedica a visitar mercats de segona mà i adquirir les icòniques targetes.

Mai no havia vist tantes de les seves postals exposades. Què va sentir quan va veure el resultat final a la Fundació Tàpies?

Com que vaig estar present durant el procés de muntatge, no podria parlar realment de sorpresa, va ser tot plegat molt cinematogràfic, anava veient com de mica en mica la col·lecció tenyia la Fundació.

Què és per a vostè cada postal que compra? Per què les compra?

Cada postal que compro és un moment de plaer. M'he centrat en les postals per la seva indefinició. Aquestes modestes cartolines impreses no es deixen definir, és possible llegir-les des de diversos fronts.

Diu que una postal no és un objecte «innocent». Per què?

No és innocent, es tracta d'unes imatges produïdes en massa amb un objectiu clar, ser venudes. La postal ha sigut un instrument de promoció turística i política. Però també és interessant veure què es fotografia i qui les produeix.

Per què és important la negociació, el regateig, quan va els diumenges a comprar-ne?

La majoria de les postals les compro en els mercats de les puces. Són espais on el preu dels objectes es pot negociar. La recerca del millor preu tant per part dels venedors com pels compradors converteix el mercat en un teatret.

Compra postals usades, lots de botigues o d'editorials que ja no es venen... És important que siguin noves o de segona mà?

No compro lots, són totes comprades una a una. No faig diferència entre postals usades o noves, mentre m'agradi la imatge tant la compro en un mercat com en una botiga de souvenirs o en un museu.

El seu amic Enrique Granell explica en el catàleg que mira cada postal com un objecte propi i, per exemple, no vol postes de sol si hi ha figures humanes. A què respon aquesta voluntat selectiva?

La col·lecció està construïda a còpia de constriccions molt estrictes. Tinc engegades un centenar de classificacions, i cada una segueix les seves pròpies normes. Tinc molt clar quines imatges m'interessen i quines no. La proporció de postals que compro respecte a les que veig és ínfima, tinc la mirada educada per veure-les ràpidament.

Vostè parla de «la psicologia del col·leccionista i el poder metafòric de la col·lecció». Què vol dir amb aquests dos conceptes?

La col·lecció de postals pot funcionar com a metàfora d'altres pràctiques col·leccionistes. Entenc que la psicologia del col·leccionista és la mateixa tant si col·lecciona papallones com art contemporani. Ni la temàtica ni el valor econòmic no tenen gaire importància. De forma natural, tota col·lecció presenta qüestions clau al seu col·leccionista: com gestionar-la, com classificar-la, com preservar-la i com (eventualment) exposar-la.

Tota col·lecció respon a l'afany col·leccionista i, no sé si sempre, al desig més o menys ocult de mostrar-la. Vostè, però, disposa les postals de tal manera que moltes són invisibles a l'espectador per la llunyania visual. Què n'espera, doncs, del públic?

L'exposició i la col·lecció està pensada des de la impossibilitat de ser vista en la seva totalitat. Cada espectador veurà imatges diferents, de fet, veurà aquelles imatges que li cridin l'atenció.

Què diu, l'exhibició pública de la seva col·lecció en un espai museístic, del que vostè pensa sobre l'ús dels museus avui en dia?

En sóc usuari i còmplice.

Quina selecció va fer per a «Diumenge» tenint en compte que exposa 27.000 de les 34.000 postals que atresora?

No hi són totes, però gairebé. No volia ensenyar-ho tot com a concepte. La col·lecció ha continuat creixent setmanalment des que l'exposició va obrir les portes el diumenge 5 de febrer.

Per què les exposa en format vertical si la lectura hegemònica és horitzontal?

És una declaració d'intencions. No mostro imatges, el que realment mostro és l'activitat de col·leccionar. No entenc l'exposició en continuïtat amb la tradició fotogràfica. No reto homenatge a les imatges, per això les disposo totes en vertical.

En el Gabinet del Col·leccionista del Museu Frederic Marés de Barcelona es mostren milers d'objectes de tot tipus rigorosament ordenats. Sent que hi ha un vincle entre allò que fa vostè i la pulsió col·leccionista, exhibicionista fins i tot, dels museus vuitcentistes?

El Museu Marés és un dels meus preferits. Em sembla remarcable com s'exposa la col·lecció «sentimental», com ell l'anomenava, fixant-se especialment en objectes ordinaris. Per a aquesta exposició vaig tenir molt present una sèrie de petits museus del segle XIX. Museus plens a vessar, on la capacitat de conjunt de la col·lecció passa per sobre de la singularitat d'una selecció d'obres.

L'enormitat temàtica i el rigor taxonòmic de les postals poden crear una sensació enciclopèdica que és molt antisistema en un món hiperespecialitzat, fragmentat, fet de compartiments estancs.

Es pot llegir l'exposició com a enciclopèdica, tot i que sempre serà una enciclopèdia voluntàriament incomplerta, que contindrà només aquells capítols que m'inquieten. Uns capítols que es poden reescriure i reorganitzar.

Alhora, «Diumenge» fa pensar en el fotògraf Joan Fontcuberta quan parla de «fúria icònica» per referir-se a l'allau d'imatges que creem cadascun de nosaltres amb els dispositius mòbils. Què ens diu la indústria de la postal del món contemporani i l'espectacularització visual que el defineix?

El que té a dir la postal (amb el seu permís parlaré per ella) és que sempre hi ha hagut sobreproducció d'imatges, i que continuïi, aquesta exposició en seria un exemple.

En un text de l'exposició s'afirma que vostè remena entre «les ruïnes de la societat de l'espectacle». Per què són «ruïnes»?

Els mercats tenen condició de ruïna, presenten desfets de la societat, mercaderies abandonades que han perdut la seva biografia. Els objectes acaben apilats esperant una nova circulació, una nova vida.

Quin significat té la postal avui ?

Crec que encara funciona com a souvenir. Si t'hi fixes, entrant a la Fundació Antoni Tàpies, just en baixar les primeres escales, el primer que veiem són les postals de la botiga del museu.

Vostè viu a Brussel·les. Quin contacte manté amb Manresa?

A Manresa hi tinc família i amics, hi vinc sovint.

I també té postals de la ciutat?

En tinc diverses, de l'antic Hotel Pere III, el meu edifici preferit de la ciutat.