Jordi Pujol el reclamava fa quaranta anys com un referent del catalanisme autonomista i el procés sobiranista ja se l’ha fet seu en ple segle XXI. Com també passa amb altres figures històriques poc i mal conegudes, el llegat polític d’Enric Prat de la Riba (Castellterçol, 1870-1917), qui va ser el primer president de la Mancomunitat de Catalunya, suscita lectures diverses segons la necessitat de cada moment. El periodista i historiador manresà Joan Esculies (1976) indaga en la vida i l’obra del personatge en una biografia que, amb motiu del centenari del decés del dirigent de la Lliga Regionalista, arriba avui a les llibreries per «fer una lectura actualitzada» de la seva trajectòria.
«El procés català és molt pràctic, i segueix molt el discurs de Prat de la Riba», explica Esculies: «per tal que el catalanisme tiri endavant, cal fer un assalt a les corporacions de la societat civil, com l’Ateneu, la Cambra... A partir d’aquí, es fa el pas a la política». Tot i l’apropiació que de la seva figura en pugui fer el sobiranisme, el manresà afirma que «Prat de la Riba no era un independentista», i afegeix que «creia que calia crear estructures d’estat per formar part d’un estat federat ibèric amb el castellà i el portuguès».
Vida curta i intensa
Enric Prat de la Riba va néixer el 29 de novembre del 1870 i va morir l’1 d’agost del 1917, a l’edat de 46 anys, a la casa Padrós de Castellterçol. El 1892 va participar, com a secretari, en l’assemblea de la Unió Catalanista celebrada a Manresa que va aprovar les Bases per a la Constitució Regional Catalana, posteriorment va ser un dels fundadors del partit polític Lliga Regionalista, va presidir la Diputació de Barcelona i, del 1914 fins a la seva mort, va compaginar el càrrec amb la mateixa responsabilitat a la nova Mancomunitat.
«Per a Prat de la Riba, era necessari tenir un cos de funcionaris propi a partir de la societat civil que ja dominaven, i no és casual que la reforma lingüística de Fabra anés en paral·lel a la creació de la Mancomunitat. D’aquesta manera, es regulava el funcionariat que entrava a l’administració catalana», apunta Esculies: «avui en dia, el procés va d’això, de bastir una administració estatal a Catalunya per tenir més llocs per contractar la gent d’aquí i no estar pendents de Madrid. Sempre es diu que la societat civil està desvinculada del govern, però no és així: és un trampolí cap a la política i tenir una feina a l’administració. El tema de Ciudadanos és aquest: la llengua els és un tap per a l’entrada al funcionariat català».
En el joc de semblances entre la Catalunya de Prat de la Riba i l’actual, també hi ha diferències. «Prat i la Lliga van intentar traslladar la influència d’aquí a Madrid, i aconseguir una federació, però en el període autonomista s’ha vist que això ha fracassat i que, en l’alta política espanyola, els catalans no hi pinten res. Per tant, l’única manera d’aconseguir les estructures és anar per lliure».
Segons l’autor manresà, «per a Enric Prat de la Riba, l’homogeneïtat del país passava per la concepció de Catalunya com un mercat cultural únic, que la intel·lectualitat va plantejar al voltant de la llengua. Però això és una falsedat perquè ja es veia aleshores, i avui també, que no hi ha una unitat de mercat, molta gent consumeix productes en castellà i no en català. Aleshores, com es manté el miratge de la unitat?: posant el focus en l’enemic».
Crític amb les Bases de Manresa
Com s’ha esmentat anteriorment, Enric Prat de la Riba va ser el secretari de l’assemblea que va donar com a resultat l’aprovació de les Bases de Manresa. Però el castellterçolenc es va mostrar crític amb el resultat d’aquella trobada. Tal com explica Joan Esculies, «Prat creia que el manifest era massa concret, tot era ‘volem que això es faci així’, però per a ell calia que hi hagués marge a la negociació amb l’estat. Però en Prat, en aquell moment, no pintava res».
L’historiador constata que Prat de la Riba és poc conegut per la ciutadania, tot i que «a les tertúlies i els articles se’l cita molt». I el seu llegat no té a veure amb els assoliments materials: «la guerra va ser un tall molt bèstia, no podem dir que allò que va crear la Mancomunitat perdurés i arribés fins a nosaltres. Tarradellas, el 1977, va crear un cos de funcionaris, inspirat en el de Prat, però nou».
L’herència del polític, doncs, s’ha fet visible en les darreres dècades a partir «de l’ús que s’ha fet del personatge». Esculies conta com la casa Padrós va ser, «a partir de les acaballes de l’any 1977, lloc de pelegrinatge dels quadres i militants de Convergència Democràtica de Catalunya». Tal com explica l’autor, «Pujol anava al poble acompanyat d’algú que glossava Prat de la Riba, i que explicava com havia fet molt amb poc. Aleshores, Pujol explicava a la gent, que acabava de sortir del franquisme i no sabien qui era en Prat de la Riba, que ell faria el mateix, molt amb molt poc».
Un cop el vent de la història ha foragitat l’autonomisme de l’hegemonia política, l’independentisme també rellegeix Prat de la Riba a la seva manera. «El sobiranisme ja l’ha incorporat», assegura Esculies d’una figura que també van reivindicar, entre d’altres, Tarradellas i Montilla. Massa pretendents per a un llegat que el manresà aclareix en un volum de títol prou explícit: A la recerca de Prat de la Riba.
